Reunits a les cabanes comunals, porxades obertes als quatre vents amb sostres de palma termostàtica, on tractaven els seus afers, els habitants de l’imperi d’Ampakai esperaven el discurs de Wisuma, el seu líder. Homes i dones amb túniques blanquíssimes de fibra de palmera i abillats de forma molt diversa, cares dibuixades amb pintura vegetal, tatuatges blaus al cap, arracades al nas i a les orelles, barrets de plomes de colors, romanien atents a la compareixença pública anunciada. Wisuma, el valent, l’estimat, el pacificador, hi donaria el veredicte sobre l’assumpte d’en Kléber i els seus seguidors. L’expectació era màxima. El tema feia mesos que dividia la societat d’Ampakai.
—De fet, Kléber només ha fet el que els nostres avantpassats també van fer: obrir els murs de l’imperi perquè els fugitius assedegats hi trobin refugi.
—Els nostres avis, els umar, els veritables i ancestrals senyors de la selva i de l’aigua, no van obrir les portes a ningú —argumentava una dona gran amb el rostre decorat amb sanefes geomètriques negres i vermelles que consultava el seu canell amb impaciència. El veredicte, el donarà a les 12. Només falten quatre minuts.
—Van ser els pujus els que ens van envair i es van instal·lar aquí sense demanar-nos permís —va afegir un home amb un barret de plomes, tot enretirant de la boca la mà dreta.
Kléber era un descendent dels pujus, els estrangers hereus dels amos del petroli que feia tres generacions havien entrat a la selva, fins a aquell moment inextricable, fugint de la set i la pobresa a què els havien condemnat els poderosos Adjemà, els fills del desert, senyors del sol, amos d’una de les dues parts en què havia quedat repartit el planeta després de la tercera gran sequera i la cinquena guerra mundial, que va marcar la fi de l’era del petroli.
Un altre home, que duia el cap tatuat amb un escorpí, va entrar a la conversa:
—Però no oblideu mai que els pujus us vam dur la tècnica. Us la vam ensenyar. Com podríeu haver sobreviscut sense? Com et penses que pots tenir un xip al canell que t’indica les hores?
—I tu, podries enraonar amb els teus parents de l’altra banda del Gran Riu només posant-te la mà a la boca? I com creieu que hi hauria pluja i com ho faríem perquè l’aigua fos neta si no fos pels pujus? —va afegir una noia amb una llarga melena blava i els ulls maquillats amb una sanefa negra.
—Ja, però els primers anys de la gran invasió…, vosaltres, el pujus, vau fer esclaus els nostres avantpassats —.va respondre una dona amb una diadema de plomes de quetzal al cap.
—No va ser una invasió. Vosaltres ens necessitàveu! No hauríeu sobreviscut. Va ser una ajuda mútua.
—Ajuda mútua! Vau fer esclaus els umar, els senyors de la selva, els irreductibles, els no-contactats, els que havien sobreviscut als inques, als espanyols.
—Els que havien resistit i no havien deixat entrar a la selva les empreses petrolieres!
—Empreses petrolieres? Ara, el petroli, qui recorda què era?
—I què me’n dieu, de la muralla invisible que ara ens protegeix per terra i per aire? La van fer els vostres avis umar, aquesta muralla? Sort , sort n’heu tingut de nosaltres, els pujus.
—I existiria la selva? Existiria si els umar no l’haguessin defensat?
—No ens enfadem, companys. Aquesta situació ja està superada des de la revolució de Wisuma —va dir una noieta amb els cabells plens de plomes de colors i un tatuatge d’una serp al coll— . Son històries de vells.
—Sí, ara molts som fruit una barreja de pujus i d’umar i no volem tornar a escoltar aquestes històries de rancúnies del passat. Som una societat nova, lliure, protegida, rica.
—Quan va pujar al poder, Wisuma va posar els pujus al seu lloc. Ara manem nosaltres, els umar, i el que us dol és no ser superiors a nosaltres.
—Prou! Parlar de pujus i umar és un llenguatge antiquat! Wisuma, el nostre cabdill generós, no vol la divisió del nostre poble.
—Ara tots som Ampakai, tots tenim lloc en aquesta selva que ens ha acollit.
—Sí, tots som Ampakai, però no podem permetre que ens entrin uns nous estrangers!
—A mi se’m trenca el cor quan veig aquells nens morts de set per arribar a les portes tancades de la nostra selva.
—Les imatges són falses. Kléber i els seus en saben molt, d’entabanar
—Les idees del Kléber estan provocant la fi de la nostra societat!
—Wisuma és un líder just. Ens regeix per les lleis antigues del nostre poble. Les lleis que han permès el nostre progrés i la nostra felicitat.
—Xxxxst! Escoltem-lo!
A les dotze en punt la imatge de Wisuma es va fer present a totes les cabanes comunals gràcies a un sistema d’ones hertzianes que emetien els milers de micro-satèl·lits instal·lats a les palmeres.
I el poderós Wisuma va parlar:
“Estimats ciutadans d’Ampakai, la pàtria inexpugnable de la pluja i de l’aigua, tenaçment defensada pels segles dels segles pels nostres ancestres, amb les llances i , des de fa tres generacions, amb la tècnica aportada pels nous habitants:
“Tots sabeu que, d’unes llunes ençà, una munió d’homes i dones fugitius procedents de l’imperi Adjemà, dels senyors del sol, vol entrar al nostre territori. Són gent assedegada, que fuig de l’escassetat d’aigua a què els sotmeten els seus dirigents. Nosaltres, d’aigua, en tenim: la produïm, la conservem, la netegem, la protegim. L’aigua és el nostre bé més preuat, juntament amb els arbres d’aquesta selva que ens acull i ens nodreix.
Què hem de fer davant la demanda d’asil d’aquests desgraciats fugitius? Hem d’acceptar d’obrir-los les portes a tots? I si entre ells n’hi ha que vénen per espiar els nostres secrets, per robar-nos-els i lliurar-los als Adjemà? I si, un cop obertes les muralles de la selva, ens inunda un doll imparable de forasters i a les terres d’Ampakai no hi ha lloc per a tothom?
Estimats, totes aquests preguntes que vosaltres us feu, me les he fetes jo també. Per això vam dictar les lleis que ens protegeixen i no deixen entrar els estrangers. Però vet aquí que el Kléber, dut per una generositat malentesa, va encapçalar una revolta exigint-nos que deixéssim entrar els famolencs que acampen a les portes de les nostres muralles. Les seves fal·làcies enganyoses us van entrar a les orelles i van arrelar als vostres cors i als vostres cervells. Si només s’hagués limitat a lluitar amb la seva poderosa dialèctica, la seva dissidència no hauria estat greu. Però, empès pel fanatisme d’estar en possessió de la veritat moral, va dur el seu desafiament fins al límit d’encapçalar una acció de desobediència i va obrir una escletxa a la muralla de la selva, per on va deixar entrar tots els fugitius acampats a la vorera.
Seré breu. Les preguntes que tots vosaltres us feu són les meves: hem de deixar morir tots aquests miserables que busquen aigua i un futur millor? Hem de deixar que les lleis no s’acompleixin?
Jo, Wisuma, us en donaré resposta: jo, Wisuma, he pres tres decisions:
La primera, i malgrat els perills que comporta, declaro que un nombre limitat d’estrangers podran quedar-se entre nosaltres. Habilitarem escoles perquè aprenguin la nostra llengua, els ensenyarem els nostres costums, aprendran a pintar-se, a conèixer la selva, a caçar, a destriar els nostres fruits. També, els vigilarem de prop perquè no hi hagi entre ells cap espia ni cap sabotejador de la nostra civilització. Per això, els forasters no tindran accés a la tècnica ni a cap dels invents que són a la base de la nostra protecció. A més, com a mesura de seguretat viuran en campaments als marges de les comunitats, i, ja que no volem de cap manera afavorir l’ociositat, hem decretat que es guanyaran tot el que els donarem treballant per a nosaltres. Serà un intercanvi.
La segona decisió és que aquells que quedin fora de la quantitat assignada, seran retornats irremissiblement fora les fronteres del nostre imperi. No tingueu sentiment de culpa per aquesta expulsió. No podem ser responsables de la sort de tots els desgraciats que volen entrar a Ampakai i recordeu que no som nosaltres qui els foragita del seu país.
La tercera decisió és que no puc deixar sense castigar la insolència i la desobediència d’en Kléber i els seus seguidors. El nostre imperi no se sostindria si deixéssim passar aquestes provocacions que el posen en perill. Dictamino, doncs, que en Kléber sigui condemnat a una mort exemplar i que els seus seguidors, és a dir, tots aquells que l’han ajudat amb accions o amb peticions de deixar entrar els estrangers, siguin immediatament expulsats d’Ampakai”.
La imatge de Wisuma es va fondre. Un murmuri d’opinions va recórrer totes les comunitats. En veu baixa, uns deien que no estaven d’acord amb la decisió del líder de deixar entrar un nombre limitat d’estrangers; d’altres (a qui les imatges que havien rebut dels partidaris del Kléber, amb nens morts a l’entrada de la selva, deshidratats per la travessa del desert, havien entendrit el cor) estaven contents d’acollir uns quants fugitius. Alguns no trobaven bé que els refugiats fossin tractats com a esclaus i vigilats com a espies. També n’hi havia que consideraven el càstig infligit al Kléber massa dur i confiaven en la misericòrdia i magnanimitat del gran Wisuma a l’últim moment.
Al dia següent, quan la imatge del cos sense vida d’en Kléber travessat per deu llances es va fer present a totes les cases comunals, l’eixam dels murmuris va aturar-se. I va caure en un pou de silenci paorós quan hi van veure les imatges de les fileres d’acusats d’haver ajudat a entrar els fugitius, o d’haver signat el manifest de suport a les tesis d’en Kléber, conduïts a la deportació, aclaparats, vençuts, foragitats a les portes de la selva i abandonats als confins del desert amb la massa de refugiats sobrers. El mutisme es va trencar al cap de pocs segons per l’omnipresent imatge de Wisuma que els recordava que la llei de la selva era implacable, que la seva generositat envers els estrangers fugitius era infinita, i que donava consells perquè els fugitius que havien estat acceptats fossin tractats, ensenyats i vigilats de la forma més correcta i precisa.
Uns dies després, a totes les cabanes comunals es projectaven les imatges dels refugiats que entraven a Akenai, guarnits amb garlandes de palmera, que abraçaven els primers habitants que trobaven i els donaven les gràcies amb aquells accents estranys i plens d’alegria.
Mentrestant, a un lloc secret de la selva on no existien càmeres, Wisuma anava de cacera amb l’ambaixador dels seus enemics de l’imperi d’Adjemà, els senyors del sol i del desert. Havien de tractar dos temes de summa importància estratègica: acordar els punts de l’intercanvi d’aigua per armes solars i fixar la quota exacta d’esclaus que un i altre imperi generava amb les expulsions i acollides que havien començat feia unes setmanes.
L’any 1978, un grup de gent de La Garriga (Vallès Oriental) —la majoria érem joves però també hi havia dos membres una mica més veterans— aprofitant l’escletxa d’oxigen que ens donava la mort de Franco, assedegats de llibertat, ens vam engrescar a fer una revista satírica de tot el que passava al poble. Volíem que fos una revista d’àmbit estrictament local i els nostres models eren “La campana de Gràcia” o “El be negre” , em sembla. No ens estàvem de res.
Em fa molta ràbia veure el Pau, com plora, ell, que no m’ha vingut a veure ni un dia en cinc anys! I veure la Pilar, tota mudada, tota compungida, i que fins i tot ha fet fer un retrat meu de porcellana, en forma de cor, molt carrincló, quan fa anys i panys que no m’ha dit ni una paraula amable ni m’ha fet un petó!
en primera persona 