Category Archives: General

Moltes gràcies, Isabel!


premi-honor-isabel-clara-simoL’any 1978, un grup de gent de La Garriga (Vallès Oriental) —la majoria érem joves però també hi havia dos membres una mica més veterans— aprofitant l’escletxa d’oxigen que ens donava la mort de Franco, assedegats de llibertat, ens vam engrescar a fer una revista satírica de tot el que passava al poble. Volíem que fos una revista d’àmbit estrictament local i els nostres models eren “La campana de Gràcia” o “El be negre” , em sembla. No ens estàvem de res.

Així va néixer la revista “El Pou …calent”, un nom que jugava amb la polisèmia d’un dels senyals d’identitat de La Garriga: una font que hi ha al Carrer Major d’on brolla aigua termal i que la gent anomena “El pou calent”.

pou_calent001

Perquè uns feu una idea del context polític i social de l’època penseu que encara no hi havia hagut eleccions municipals; les forces vives del poble eren franquistes i la societat benestant de La Garriga els donava un suport tàcit; la dissidència era mínima i mal vista socialment. Tampoc no hi havia hagut  eleccions autonòmiques. A l’Estat, les primeres eleccions al Parlamento y al Senado havien donat majoria a la UCD d’Adolfo Suárez. No hi havia cap llei que garantís al llibertat d’expressió. La premsa encara es regia per una Ley de Prensa franquista del 1966 (que encara cueja, pel què he llegit quan me n’he informat per fer aquest escrit.) .

Aquests llei exigia que per obrir una publicació hi hagués un periodista responsable. I això va ser com li vaig fer arribar la nostra petició a la Isabel Clara Simó, en aquell moment directora del setmanari “Canigó” i que havia sigut companya meva a l’Institut Sant Josep de Calasanç de Barcelona on ella era professora agregada de Filosofia i, dit sigui de passada, on, sempre, era dels pocs professors amb plaça fixe que donava suport als interins en les nostres lluites contra la precarietat laboral (que, com es veu, és un tema que ja ve de lluny).

La Isabel no s’ho va rumiar ni un segon i va cedir i posar gratuïtament el seu nom com a responsable de la nostra revista, perquè em va dir textualment, “Crec que s’ha de donar tot el suport a la premsa local” .

En els dos o tres anys que va durar “El Pou… calent”  (no ho recordo bé, només sé que vam treure 15 números, déu n’hi do) la Isabel mai no va interferir  a la nostra feina; al contrari, sempre ens va defensar i va donar la cara per nosaltres, fins i tot als jutjats. quan de vegades fèiem crítiques “contra l’honor” d’alguns capitostos locals ens posaven denuncies  i ens cridaven, millor dit, la cridaven a ella, a declarar als tribunals.

La joventut i els aires de llibertat ens arrossegaven i ens feien barrejar molts conceptes. La Isabel va creure en nosaltres, mai no ens va va parar els peus. Es va menjar “marrons” per culpa de les lleis i alguns per culpa nostra, i mai no es va queixar , ni tan sols ens va  fer cap retret quan vam deixar de publicar la revista i (encara me n’avergonyeixo ara) no la vam ni avisar.

D’això fa molts anys, gairebé quaranta. Eren temps difícils i molts que es posen medalles no havien mogut un dit ni el movien ni el van moure per cap iniciativa jove, agosarada, catalana i local. Segur que  no vam ser els únics a qui ella va ajudar perquè seva trajectòria silenciosa i modesta ve de molt lluny i mai no n’ha fet bandera.

Vull sumar-me als homenatges que ara rep la Isabel Clara Simó, i amb aquest record, retre-li el meu, petit i particular. L’hi devia. L’hi devíem tots els de la revista.

Gràcies, Isabel, pel teu compromís i la seva generositat sense límits!

Nova Orleans


Vaig presentar aquest conte al premi Núvol de contes 2016. Devia agradar perquè me’l van publicar. Després,  no va passar a la final. Vull dir que no va ser dels deu últims, els més votats i els més valorats pel jurat. Però a mi ja em va fer contenta que me’l publiquessin.

A veure què us sembla !

3795056079_f4316444b9

NOVA ORLEANS

Al Robert li costà d’obrir la porta. Quan finalment entrà i premé l’interruptor, unbombeta escarransida il·luminà quatre parets de fustots mal encaixats amb claus per penjar-hi hamaques. Va lamentar que li haguessin robat la seva en aquell viatge atzarós cap a Nova Orleans. Merda. Aquell motel d’un dolar la nit era tot el que es podia pagar després del robatori. Al cambró també hi havia una cadira i dos llits molt estrets. Un d’ells, amb un munt de llibres a sobre. Va fixar-se en una de les cobertes i va fer un pas enrere. Dos caps de serps de colors vius el miraven desafiants des de les lletres verdoses del títol: Mississippi’s Snakes Guide. Els rèptils li provocaven una aversió malaltissa, però per prevenció, ell també s’havia documentat sobre serps abans de viatjar cap al sud. Tranquil, Robert, son fotografies.

Es despullà i es gità a la màrfega en calçotets. S’acostava una tempesta i l’aire era una teranyina xafogosa que s’arrapava a la pell. L’endemà buscaria com pagar-se el viatge de tornada. S’adormí tot suat i maleint un cop més la idea que l’havia dut a viatjar fins a aquella Louisiana humida i repugnant.

El despertaren uns cops i uns xisclets aguts. Encengué la bombeta. El llit del costat es bellugava i les potes colpejaven el terra de fusta. Els xisclets provenien de sota. Amb molta prevenció s’ajupí per mirar-ne l’origen i li semblà veure uns reflexos daurats i ondulants. Al Robert li baixà un riu de gel des del clatell fins a l’espinada perquè reconegué a l’instant que allò era una serp de cascavell diamantina, una de les més grans i perilloses del continent americà.

D’un bot començà a vestir-se. La cremallera dels texans s’encallà amb un tros del teixit dels pantalons i no pujava. Mentre intentava calçar-se les vambes, cessaren els xiscles i augmentà la vibració del llit. De sobte, un tro féu retrunyir l’habitació sencera i la bombeta s’apagà. Al carrer, es desfermà un temporal. El Robert es posà la mà a la butxaca dels texans per agafar la clau de l’habitació, i no la trobà. S’ajupí per explorar el terra i, quan els seus dits toparen amb l’objecte, el braç se li eriçà perquè notà una massa escamosa i seca que li fregà el canell. El noi es redreçà i reculà. Xocà amb la cadira. L’agafà, la llançà contra l’ombra que es movia i aprofità el terrabastall per apropar-se, fregant el mur, a la porta.

Mentre maldava, a les palpentes, per posar la clau al pany, escoltà el soroll dels cascavells. A la llum d’un dels llampecs li semblà veure la serp enroscada sobre el seu cos en posició d’atac. La cadira no l’havia tocat i l’agressió seria imminent. El Robert forçà la clau amb tanta violència que la trencà. La mà li quedà engarrotada al tros de ferro inútil que el deixava acorralat enfront de la bèstia. Els cascavells sonaven cada cop més a prop. Veié una boca rosada, enorme, amenaçant. Cridà banyat de suor i amb cops de peu convulsius intentà esfondrar la porta. En un últim intent desesperat de rebentar-la, es llençà contra ella.

I la porta cedí.

El Robert caigué estabornit al mig del carrer. Escoltà uns neumàtics que derrapaven, sentí que una força colossal el colpejava i notà la seva sang tèbia barrejada amb la pluja. L’última cosa que veié foren els fars d’un cotxe. Li van semblar els ulls cecs d’una cascavell gegantesca.

Dins l’habitació, sota el llit carregat de llibres, els ratolins rossegaven una bossa de plàstic daurada amb restes de menjar. Xisclaven i feien bellugar les potes del moble amb empentes i salts de golafreria.

 

 

Guardar

Ampakai


7179788654_f76f0b9a71_kReunits a les cabanes comunals, porxades  obertes als quatre vents amb sostres de palma termostàtica, on tractaven els seus afers, els habitants de l’imperi d’Ampakai esperaven el discurs de Wisuma, el seu líder. Homes i dones amb túniques blanquíssimes de fibra de palmera i abillats de forma molt diversa, cares dibuixades amb pintura vegetal, tatuatges blaus al cap, arracades al nas i a les orelles, barrets de plomes de colors, romanien atents a la compareixença pública anunciada. Wisuma, el valent, l’estimat, el pacificador, hi donaria el veredicte sobre l’assumpte d’en Kléber i els seus seguidors. L’expectació era màxima. El tema feia mesos que dividia la societat d’Ampakai.

—De fet, Kléber només ha fet el que els nostres avantpassats també van fer: obrir els murs de l’imperi perquè els fugitius assedegats hi trobin refugi.

—Els nostres avis, els umar, els veritables i ancestrals senyors de la selva i de l’aigua, no van obrir les portes a ningú —argumentava una dona gran amb el rostre decorat amb sanefes geomètriques negres i vermelles que consultava el seu canell amb impaciència. El veredicte, el donarà a les 12. Només falten quatre minuts.

—Van ser els pujus els que ens van envair i es van instal·lar aquí sense demanar-nos permís —va afegir un home amb un barret de plomes, tot enretirant de la boca la mà dreta.

Kléber era un descendent dels pujus, els estrangers hereus dels amos del petroli que feia tres generacions havien entrat a la selva, fins a aquell moment inextricable, fugint de la set i la pobresa a què els havien condemnat els poderosos Adjemà, els fills del desert, senyors del sol, amos d’una de les dues parts en què havia quedat repartit el planeta després de la tercera gran sequera i la cinquena guerra mundial, que va marcar la fi de l’era del petroli.

Un altre home, que duia el cap tatuat amb un escorpí, va entrar a la conversa:

—Però no oblideu mai que els pujus us vam dur la tècnica. Us la vam ensenyar. Com podríeu haver sobreviscut sense? Com et penses que pots tenir un xip al canell que t’indica les hores?

—I tu, podries enraonar amb els teus parents de l’altra banda del Gran Riu només posant-te la mà a la boca? I com creieu que hi hauria pluja i com ho faríem perquè l’aigua fos neta si no fos pels pujus? —va afegir una noia amb una llarga melena blava i els ulls maquillats amb una sanefa negra.

—Ja, però els primers anys de la gran invasió…, vosaltres, el pujus, vau fer esclaus els nostres avantpassats —.va respondre una dona amb una diadema de plomes de quetzal al cap.

 

—No va ser una invasió. Vosaltres ens necessitàveu! No hauríeu sobreviscut. Va ser una ajuda mútua.

—Ajuda mútua! Vau fer esclaus els umar, els senyors de la selva, els irreductibles, els no-contactats, els que havien sobreviscut als inques, als espanyols.

—Els que havien resistit i no havien deixat entrar a la selva les empreses petrolieres!

—Empreses petrolieres? Ara, el petroli, qui recorda què era?

—I què me’n dieu, de la muralla invisible que ara ens protegeix per terra i per aire? La van fer els vostres avis umar, aquesta muralla? Sort , sort n’heu tingut de nosaltres, els pujus.

—I existiria la selva? Existiria si els umar no l’haguessin defensat?

—No ens enfadem, companys. Aquesta situació ja està superada des de la revolució de Wisuma —va dir una noieta amb els cabells plens de plomes de colors i un tatuatge d’una serp al coll— . Son històries de vells.

—Sí, ara molts som fruit una barreja de pujus i d’umar i no volem tornar a escoltar aquestes històries de rancúnies del passat. Som una societat nova, lliure, protegida, rica.

—Quan va pujar al poder, Wisuma va posar els pujus al seu lloc. Ara manem nosaltres, els umar, i el que us dol és no ser superiors a nosaltres.

—Prou! Parlar de pujus i umar és un llenguatge antiquat! Wisuma, el nostre cabdill generós, no vol la divisió del nostre poble.

—Ara tots som Ampakai, tots tenim lloc en aquesta selva que ens ha acollit.

—Sí, tots som Ampakai, però no podem permetre que ens entrin uns nous estrangers!

—A mi se’m trenca el cor quan veig aquells nens morts de set per arribar a les portes tancades de la nostra selva.

—Les imatges són falses. Kléber i els seus en saben molt, d’entabanar

—Les idees del Kléber estan provocant la fi de la nostra societat!

—Wisuma és un líder just. Ens regeix per les lleis antigues del nostre poble. Les lleis que han permès el nostre progrés i la nostra felicitat.

—Xxxxst! Escoltem-lo!

A les dotze en punt la imatge de Wisuma es va fer present a totes les cabanes comunals gràcies a un sistema d’ones hertzianes que emetien els milers de micro-satèl·lits instal·lats a les palmeres.

I el poderós Wisuma va parlar:

“Estimats ciutadans d’Ampakai, la pàtria inexpugnable de la pluja i de l’aigua, tenaçment defensada pels segles dels segles pels nostres ancestres, amb les llances i , des de fa tres generacions, amb la tècnica aportada pels nous habitants:

“Tots sabeu que, d’unes llunes ençà, una munió d’homes i dones fugitius procedents de l’imperi Adjemà, dels senyors del sol, vol entrar al nostre territori. Són gent assedegada, que fuig de l’escassetat d’aigua a què els sotmeten els seus dirigents. Nosaltres, d’aigua, en tenim: la produïm, la conservem, la netegem, la protegim. L’aigua és el nostre bé més preuat, juntament amb els arbres d’aquesta selva que ens acull i ens nodreix.

Què hem de fer davant la demanda d’asil d’aquests desgraciats fugitius? Hem d’acceptar d’obrir-los les portes a tots? I si entre ells n’hi ha que vénen per espiar els nostres secrets, per robar-nos-els i lliurar-los als Adjemà? I si, un cop obertes les muralles de la selva, ens inunda un doll imparable de forasters i a les terres d’Ampakai no hi ha lloc per a tothom?

Estimats, totes aquests preguntes que vosaltres us feu, me les he fetes jo també. Per això vam dictar les lleis que ens protegeixen i no deixen entrar els estrangers. Però vet aquí que el Kléber, dut per una generositat malentesa, va encapçalar una revolta exigint-nos que deixéssim entrar els famolencs que acampen a les portes de les nostres muralles. Les seves fal·làcies enganyoses us van entrar a les orelles i van arrelar als vostres cors i als vostres cervells. Si només s’hagués limitat a lluitar amb la seva poderosa dialèctica, la seva dissidència no hauria estat greu. Però, empès pel fanatisme d’estar en possessió de la veritat moral, va dur el seu desafiament fins al límit d’encapçalar una acció de desobediència i va obrir una escletxa a la muralla de la selva, per on va deixar entrar tots els fugitius acampats a la vorera.

Seré breu. Les preguntes que tots vosaltres us feu són les meves: hem de deixar morir tots aquests miserables que busquen aigua i un futur millor? Hem de deixar que les lleis no s’acompleixin?

Jo, Wisuma, us en donaré resposta: jo, Wisuma, he pres tres decisions:

La primera, i malgrat els perills que comporta, declaro que un nombre limitat d’estrangers podran quedar-se entre nosaltres. Habilitarem escoles perquè aprenguin la nostra llengua, els ensenyarem els nostres costums, aprendran a pintar-se, a conèixer la selva, a caçar, a destriar els nostres fruits. També, els vigilarem de prop perquè no hi hagi entre ells cap espia ni cap sabotejador de la nostra civilització. Per això, els forasters no tindran accés a la tècnica ni a cap dels invents que són a la base de la nostra protecció. A més, com a mesura de seguretat viuran en campaments als marges de les comunitats, i, ja que no volem de cap manera afavorir l’ociositat, hem decretat que es guanyaran tot el que els donarem treballant per a nosaltres. Serà un intercanvi.

La segona decisió és que aquells que quedin fora de la quantitat assignada, seran retornats irremissiblement fora les fronteres del nostre imperi. No tingueu sentiment de culpa per aquesta expulsió. No podem ser responsables de la sort de tots els desgraciats que volen entrar a Ampakai i recordeu que no som nosaltres qui els foragita del seu país.

La tercera decisió és que no puc deixar sense castigar la insolència i la desobediència d’en Kléber i els seus seguidors. El nostre imperi no se sostindria si deixéssim passar aquestes provocacions que el posen en perill. Dictamino, doncs, que en Kléber sigui condemnat a una mort exemplar i que els seus seguidors, és a dir, tots aquells que l’han ajudat amb accions o amb peticions de deixar entrar els estrangers,  siguin immediatament expulsats d’Ampakai”.

La imatge de Wisuma es va fondre. Un murmuri d’opinions va recórrer totes les comunitats. En veu baixa, uns deien que no estaven d’acord amb la decisió del líder de deixar entrar un nombre limitat d’estrangers; d’altres (a qui les imatges que havien rebut dels partidaris del Kléber, amb nens morts a l’entrada de la selva, deshidratats per la travessa del desert, havien entendrit el cor) estaven contents d’acollir uns quants fugitius. Alguns no trobaven bé que els refugiats fossin tractats com a esclaus i vigilats com a espies. També n’hi havia que consideraven el càstig infligit al Kléber massa dur i confiaven en la misericòrdia i magnanimitat del gran Wisuma a l’últim moment.

Al dia següent, quan la imatge del cos sense vida d’en Kléber travessat per deu llances es va fer present a totes les cases comunals, l’eixam dels murmuris va aturar-se. I va caure en un pou de silenci paorós quan hi van veure les imatges de les fileres d’acusats d’haver ajudat a entrar els fugitius, o d’haver signat el manifest de suport a les tesis d’en Kléber, conduïts a la deportació, aclaparats, vençuts, foragitats a les portes de la selva i abandonats als confins del desert amb la massa de refugiats sobrers. El mutisme es va trencar al cap de pocs segons per l’omnipresent imatge de Wisuma que els recordava que la llei de la selva era implacable, que la seva generositat envers els estrangers fugitius era infinita, i que donava consells perquè els fugitius que havien estat acceptats fossin tractats, ensenyats i vigilats de la forma més correcta i precisa.

Uns dies després, a totes les cabanes comunals es projectaven les imatges dels refugiats que entraven a Akenai, guarnits amb garlandes de palmera, que abraçaven els primers habitants que trobaven i els donaven les gràcies amb aquells accents estranys i plens d’alegria.

Mentrestant, a un lloc secret de la selva on no existien càmeres, Wisuma anava de cacera amb l’ambaixador dels seus enemics de l’imperi d’Adjemà, els senyors del sol i del desert. Havien de tractar dos temes de summa importància estratègica: acordar els punts de l’intercanvi d’aigua per armes solars i fixar la quota exacta d’esclaus que un i altre imperi generava amb les expulsions i acollides que havien començat feia unes setmanes.

 

 

 

Tiempos modernos


Finger_Puppet_Little_Red_Riding_Hood_Set-eq12408-1L.JPG

Mientras su madre hacía pilates en el gimnasio, Caperucita enviaba whatssaps acomodada en el sofá.

El cazador pasaba por delante e la ventana y la vio.

Cagondiós, ¡como hemos de vernos! —se quejó en voz alta, minetras se agachaba para recoger la caca, delicadamente, con un papel.

La abuela, que salía de su Volkswagen e iba a abrir la puerta de la casa, le oyó.

—Ni que lo digas, Ramon. Mírame a mí. Antes la cesta me la traían a casa y ahora soy yo la le llevo la comida a ellas porque no saben cocinar ni saben hacer nada. ¡Ay! ¡Los viejos tiempos eran  mejores!

—¡Adónde iremosa  a parar!—seguia rezongando Ramón, metiendo la caca en uno de los contenedores que había en el parque que había sido bosque.

—¡Amos, anda! —dijo tirando de la correa.

El lobo obedeció el tirón y lo siguió. Nadié se fijó que, por encima del bozal, le caían las lágrimas.

Alhambra Paradiso


Alhambra Paradiso

Fa més de vint anys (quin vèrtig, el temps!), el 8 de març de 1991, vaig escriure aquest article perquè, després de veure Cinema Paradiso, volia fer un homenatge al nostre estimat Alhambra, el paradís garriguenc dels cinèfils.

He recuperat l’article de l’hemeroteca del  9NOU (gràcies!) i el penjo aquí en versió pdf perquè, si voleu, el pogueu llegir com cal, tot sumant-me amb aquest granet de sorra a la campanya  SOS ALHAMBRA  per evitar el seu tancament. Aquí el teniu:  Alhambra Paradiso

No trobeu que l´últim paràgraf és premonitori i actual?

Llarga vida a l’Alhambra! Som-hi!

944101_1380324358848373_163938867_n

Tastets (crònica de la Carme Bou)


Falset, 4 de maig de 2013

Cartel vermut lliurament de premisEl dissabte 4 de maig vam tenir la sort de formar part d’un còctel especial i especiat a Falset. Enmig de la Fira del vi i envoltats d’un Priorat sadollat de verd com poques vegades es pot veure, uns quants de nosaltres vam fer un altre tipus de tast a la sala de les bótes del celler de la Cooperativa de Falset Marçà. Vam tastar les narracions guanyadores del 1er premi “El català pel món” per a professors de català a l’estranger, organitzat per Godall Formacions amb la col·laboració del Centre Quim Soler, la literatura i el vi.

Roger FustéRoger Fusté. Accèssit (Fotografia Carme Bou)

L’escriptura lluny de casa tot i viure a casa. Costums, olors, ritmes… una bona dosi d’exotisme a la butxaca fent-se un lloc amb el caliu d’allò més conegut, les vivències personals conjuntament amb l’ensenyament i l’escriptura. Experiències acolorides que normalment queden en l’anonimat. El temps per aprendre, tu, ells. La distància no només temporal (un curs, dos?) entre la vocal neutra i els pronoms febles. L’anar i venir constant. Ells -els alumnes, els amics i familiars- cap a tu, tu cap a ells.

Jordi Benito

Jordi Gimeno Benito. Accèssit. (Fotografia: Carme Bou)

Aquest premi se’ns presenta com un intent de redreçar -mitjançant un pont de paraules- aquest buit immens que hi ha entre els que treballen la llengua a l’estranger i els que continuem dins el país. És d’agrair que hi hagi hagut la iniciativa de fer més propers aquests professors-escriptors que han fet -amb els seus escrits- un viatge d’anada i tornada -potser hauríem de dir de tornada i anada…a alguna cosa més que les classes del dia a dia.

La portàtil FMLa Portàtil F.M. (Fotografia: Carme Bou)

Falset deixava anar a la vegada efluvis de vins i bocins de narracions. També la música de La Portàtil FM encaixava perfectament amb la festa. Música i tradició, vins i avellanes, cócs i paraules, món i llengua. Ja us ho deia. Un còctel perfecte.

Carme Bou

LLiurament de premis “El català pel món”


Imatge

Fotografía: Miquel Colomer

A  l’espera de poder pujar aquestes informacions al Web de Godall Formacions (cosa que em em fa el meu WebMàster), les poso aquí i així les puc compartir amb tots vosaltres.

L’acte es va fer en el marc de la XVIIIa Fira del Vi de Falset i amb la col·laboració del Centre Quim Soler, la literatura i el vi.  Es va celebrar a la Sala de les bótes de la Cooperativa de Falset-Marçà. Hi va assistir un nombrós púbic que va poder gaudir dels fragments dels textos guanyadors,  de la presència d’alguns dels guardonats o dels seus familiars, del vi del Priorat i de la bona musica.

 LListat dels guardonats

Imatge

Iban Leon Llop, guanyador del primer premi

Fotografía: Miquel Colomer

Reportatge fotogràfic de tot l’acte per en Miquel Colomer

L’Editorial Godall Formacions té la intenció de publicar enguany el llibre amb les narracions guardonades.

La convocatòria d’aquest premi es farà cada dos anys.