Moltes gràcies, Isabel!


premi-honor-isabel-clara-simoL’any 1978, un grup de gent de La Garriga (Vallès Oriental) —la majoria érem joves però també hi havia dos membres una mica més veterans— aprofitant l’escletxa d’oxigen que ens donava la mort de Franco, assedegats de llibertat, ens vam engrescar a fer una revista satírica de tot el que passava al poble. Volíem que fos una revista d’àmbit estrictament local i els nostres models eren “La campana de Gràcia” o “El be negre” , em sembla. No ens estàvem de res.

Així va néixer la revista “El Pou …calent”, un nom que jugava amb la polisèmia d’un dels senyals d’identitat de La Garriga: una font que hi ha al Carrer Major d’on brolla aigua termal i que la gent anomena “El pou calent”.

pou_calent001

Perquè uns feu una idea del context polític i social de l’època penseu que encara no hi havia hagut eleccions municipals; les forces vives del poble eren franquistes i la societat benestant de La Garriga els donava un suport tàcit; la dissidència era mínima i mal vista socialment. Tampoc no hi havia hagut  eleccions autonòmiques. A l’Estat, les primeres eleccions al Parlamento y al Senado havien donat majoria a la UCD d’Adolfo Suárez. No hi havia cap llei que garantís al llibertat d’expressió. La premsa encara es regia per una Ley de Prensa franquista del 1966 (que encara cueja, pel què he llegit quan me n’he informat per fer aquest escrit.) .

Aquests llei exigia que per obrir una publicació hi hagués un periodista responsable. I això va ser com li vaig fer arribar la nostra petició a la Isabel Clara Simó, en aquell moment directora del setmanari “Canigó” i que havia sigut companya meva a l’Institut Sant Josep de Calasanç de Barcelona on ella era professora agregada de Filosofia i, dit sigui de passada, on, sempre, era dels pocs professors amb plaça fixe que donava suport als interins en les nostres lluites contra la precarietat laboral (que, com es veu, és un tema que ja ve de lluny).

La Isabel no s’ho va rumiar ni un segon i va cedir i posar gratuïtament el seu nom com a responsable de la nostra revista, perquè em va dir textualment, “Crec que s’ha de donar tot el suport a la premsa local” .

En els dos o tres anys que va durar “El Pou… calent”  (no ho recordo bé, només sé que vam treure 15 números, déu n’hi do) la Isabel mai no va interferir  a la nostra feina; al contrari, sempre ens va defensar i va donar la cara per nosaltres, fins i tot als jutjats. quan de vegades fèiem crítiques “contra l’honor” d’alguns capitostos locals ens posaven denuncies  i ens cridaven, millor dit, la cridaven a ella, a declarar als tribunals.

La joventut i els aires de llibertat ens arrossegaven i ens feien barrejar molts conceptes. La Isabel va creure en nosaltres, mai no ens va va parar els peus. Es va menjar “marrons” per culpa de les lleis i alguns per culpa nostra, i mai no es va queixar , ni tan sols ens va  fer cap retret quan vam deixar de publicar la revista i (encara me n’avergonyeixo ara) no la vam ni avisar.

D’això fa molts anys, gairebé quaranta. Eren temps difícils i molts que es posen medalles no havien mogut un dit ni el movien ni el van moure per cap iniciativa jove, agosarada, catalana i local. Segur que  no vam ser els únics a qui ella va ajudar perquè seva trajectòria silenciosa i modesta ve de molt lluny i mai no n’ha fet bandera.

Vull sumar-me als homenatges que ara rep la Isabel Clara Simó, i amb aquest record, retre-li el meu, petit i particular. L’hi devia. L’hi devíem tots els de la revista.

Gràcies, Isabel, pel teu compromís i la seva generositat sense límits!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s