Ineficacia


pared-de-ladrillo-600x377

Roque, hombre miedoso y previsor, fue construyendo durante años, cuidadosamente, ladrillo a ladrillo, una casa inexpugnable para protegerse de los peligros exteriores.

Cuando la terminó, murió asfixiado.

La casa no tenía puertas ni ventanas.

Matrimonio


0

Cuando mi  esposa descubrió en mi ordenador el centenar de mails de amantes  del exclusivo club de contactos en el que me había inscrito hacía seis años, no pude negar las pruebas irrefutables de mi largo y glorioso adulterio. Herida y desengañada, me echó de casa. Y me fui, con algo de vergüenza, pero aliviado.

Ahora su abogado me ha pedido el divorcio. Dudo. Estoy hecho un lío.

Tras una profunda reflexión, he decidido que quiero reconquistar a mi mujer.

¡El exclusivo club de contactos solo admite gente casada!

 

Escombros


Cuelgo la traducción  el cuento  que me publicaron en catalán en la  revista digital  Núvol.com i que quedó en 9ª posición en el concurso de verano que organizaba la misma revista.

 

_bi27772_1

ESCOMBROS

Hace casi tres años que me ocupo de la guarda de una masía en el Priorat. El trabajo es sencillo porque los dueños vienen con muy poca frecuencia. No veo a mucha gente y soy feliz. Mucho más feliz que cuando era maestra en Barcelona. Escribo, leo y paseo. Siempre me ha gustado pasear y ahora puedo hacerlo siempre que quiero. Conozco todos los senderos de los alrededores, los dóciles, que rodean los viñedos y los frutales; los escarpados, que suben a la Sierra del Montsant y los peligrosos, que conducen a las minas abandonadas que hay por aquí cerca.

Hoy he recibido la visita de mi hermana. No nos habíamos visto desde que me fui de la ciudad. Antes nos veíamos mucho porque nuestra madre, que estaba en silla de ruedas, vivía en su casa y yo iba cada día allí para cuidarla mientras ella acudía a su trabajo, en el turno de tarde. Yo pensaba que estaría molesta y disgustada conmigo porque no le he dado noticias mías desde que vine a vivir aquí. Pero no. Ha venido a explicarme que su marido la dejó hace un año. Sí, me ha dicho que un día ya no volvió a casa. Me ha confesado que los primeros meses se desesperó pero que, poco a poco, fue descubriendo, primero incrédula, después enfurecida, un mundo de enredos y de infidelidades: la cara oscura, oculta, insospechada de su marido.

-Estaba casada con un depravado y no lo sabia. Se me ha caído la venda. Ahora ya no me importa dónde haya ido a parar, ¡prefiero no verle nunca más!- me lo ha dicho con lágrimas en los ojos pero con contundencia, mientras admirábamos como las montañas se tragaban el sol, muy despacito.

Nos hemos despedido con mutuas promesas de futuros encuentros.

Esta visita me ha conmocionado. Hacía mucho tiempo que no sentía tanto afecto por mi hermana. La he encontrado triste, lúcida y tranquila. A pesar de su sufrimiento, me ha parecido, incluso, liberada.

Yo también me he liberado.

Por un momento, mientras me hacía confidencias, me hubiera gustado atreverme a confesarle que dejé la escuela y me vine al Priorat huyendo del acoso a que me sometía su marido, en su propio hogar, en su habitación, en el pasillo, en la cocina, cuando yo iba allí para cuidar a nuestra madre, y que por esta razón, cuando ella murió, no volví a poner los pies en su casa. Hubiera querido ser capaz de decirle que a su marido no le hubiera sucedido nada si no me hubiera venido a buscar aquí, a la masía, en tren y luego a pie, para que nadie supiera donde había ido. Hubiera querido explicarle que cuando le vi en la puerta, viscoso, prepotente y agresivo como siempre, salí como si me llevasen los demonios y él me siguió, lanzándome les mismas obscenidades con las que acostumbraba a humillarme. Hubiera querido revelarle que me salvó su caída fortuita en un antiguo pozo de la mina. Y que sin pensármelo ni dos segundos, tapé el agujero con las piedras más grandes que encontré.

Pero no le he contado nada de todo eso.

Pensándolo bien, son detalles de mal gusto. Más vale que queden enterrados para siempre bajo los escombros.

Aquí tenéis el enlace al cuento publicado en la revista digital

Runes


Aquest és el conte que vaig presnetar al “premi Núvol de contes d’enguany i que va quedar 9è. Estic molt contenta dels resultats!

Estic molt contenta dels resultats i us el copio (tot corregint-ne alguna magarrufa que s’hi havia colat )

ME-16857

RUNES

Aviat farà tres anys que treballo de masovera d’una masia al Priorat. La feina és senzilla perquè els amos hi vénen poc. No veig gaire gent i sóc feliç, molt més feliç que fent de mestra a Barcelona. Escric, llegeixo i passejo. Sempre m’ha agradat passejar i ara ho puc fer tant com vull. Ja em conec totes les senderes dels voltants, les dòcils, que rodegen les vinyes i els camps de fruiters; les cantelludes, que pugen a la Serra del Montsant i les perilloses, que condueixen a les mines abandonades que estan a prop d’aquí.

Avui he rebut la visita de la meva germana. No ens havien vist des que vaig marxar de la ciutat. Abans ens veiem molt perquè la mare, que estava impossibilitada, viva amb ella i jo anava allà cada dia a casa seva a tenir-ne cura perquè pogués anar a treballar al torn de tarda. Em pensava que estaria molesta i disgustada amb mi perquè no li he dit res en tant de temps. Però no. Ha vingut per explicar-me que el seu marit la va deixar fa un any. Sí, m’ha dit que un dia no va tornar més a casa. M’ha confessat que els primers mesos es va desesperar, però que, a poc a poc, ha anat descobrint, primer incrèdula i després irada, un món d’embolics i d’infidelitats: la cara fosca, amagada, insospitada, del seu home.

Estava casada amb un depravat i no ho sabia. M’ha caigut la bena dels ulls. Ara tant me fa on hagi anat a parar, prefereixo no veure’l mai més!¾ m’ ho ha dit plorosa, però contundent, mentre admiràvem com les muntanyes, a poc a poc, engolien el sol.

Ens hem acomiadat amb promeses mútues de més trobades.

Aquesta visita m’ha sacsejat. Feia molt de temps que no sentia tant d’afecte per la meva germana. L’he trobada trista, lúcida i tranquil·la. Malgrat el patiment, m’ ha semblat fins i tot alliberada.

Jo també m’he alliberat.

Per un moment, quan em feia confidències, m’hauria agradat atrevir-me a confessar-li que vaig deixar l’escola i vaig venir al Priorat per fugir de l’assetjament a què em sotmetia el seu marit, a la seva pròpia llar, a la cambra, al passadís, a la cuina, quan jo hi anava per assistir la mare, i que, per això, quan la mare va morir, no vaig tornar a posar el peus a casa seva. Hauria volgut ser capaç de dir-li que al seu marit no li hauria passat res si no m’hagués vingut a buscar aquí, tan lluny, a la masia, en tren i després, a peu, per què ningú no sabés on havia anat. Hauria volgut explicar-li que quan el vaig veure a la porta, llefiscós, prepotent i agressiu com sempre, vaig sortir esperitada i que ell em va seguir, tot dient-me les obscenitats amb què acostumava a humiliar-me. Hauria volgut revelar-li que em va salvar la seva caiguda, fortuïta, en un antic pou de la mina. I que sense pensar-m’ho, vaig colgar el forat amb les pedres més grosses que vaig trobar.

Però no l’hi he explicat res de tot això.

Ben mirat, són detalls de mal gust. Més val que quedin enterrats per sempre sota les runes.

Aquí teniu el conte tal i com va ser publicat al Núvol

I aquí la traducció que n’he fet en castellà.

Santalegria


safe_image.php-2La Troba Kung Fú a la Festa Major de Vinebre (Fotografia del Web de la Troba Kung Fú)

Reprodueixo un article d’en Màrius Serra aparegut a La Vanguardia el 30.08.14

LA TROBA D’ESTIU

“Decideixo ser feliç, i per pàtria vull amics, per bandera, roba estesa que dirà aquí avui visc”

Un dels músics catalans de trajectòria més ascendent és Joan Garriga. Sorgit en els temps ja llunyans de Dusminguet, quan un colla de jovenets demostraven amb insolència vallesana que l’extraradi pot tenir arrel i empelt, en aquests últims anys el Garriga de la Garriga ha trobat un punt dolç de maduresa al capdavant de La Troba Kung-Fú amb discos i concerts cada cop més sòlids i sorprenents. Impagable, per exemple, la Revetlla mediterrània que van fer els trobaires durant el Festival Grec a la sala Barts amb la banda valenciana Unió Musical d’Alaquàs. Un concert amb una trentena de músics a l’escenari que es repetirà a primers d’octubre a Manresa per inaugurar la Fira Mediterrània, en substitució de Peret. Paquito el Chocolatero precedint M’aclame a tu d’Estellés-Ovidi. Malaguenyes, cúmbies i sardanes amb el Patufet de rerefons, patim, patam, patum. Les cançons de La Troba exploren la lucidesa des del ritme fester, transformen les cordes en sistema respiratori bombejat per un pulmó en forma d’acordió i fonen desacomplexadament estils tan connotats com la rumba i la cúmbia per fer-ne rúmbia. Des del Clavell morenet passant per la Flor de primavera, La Troba simultanieja les cançons de ritme més frenètic amb propostes més reposades, el català insubornable amb el castellà, europeu i llatinoamericà, i l’anglès, de vegades dins de la mateixa frase. Quan l’any 2010 van publicar A la panxa del bou, la primera cançó es deia Subway walk i arrencava amb una declaració d’intencions: “Van dir-me que la meva rumba no interessava, que els hi suava a les espanyes, que era gallega, que era polaca, que era muy raro lo que mezclaba. Pero yo vi bailar Madrid, Guanajato, León, soltando el lastre de la convención, mira que el ritme que jo porto fa volar, tiene el alma de acordeón. Que si canto con fuego o canto com em surt i faig ballar qui sigui m’entengui o no m’entengui, que on no m’arriba la paraula l’hi poso el ritme, gata maula, engego la rauxa”… i la rauxa continuava en anglès.

La cançó que dóna nom a l’últim disc es diu Santa alegria i pren partit per la banda positiva de les coses en un moment clau. Resulta molt escaient escoltar-ne les dues primeres estrofes just abans d’aquest Onze de Setembre amb V de votar: “Decideixo ser feliç, obro el pit a l’imprevist, ja vull veure el que no he vist, abandono el cantó trist. Decideixo ser feliç, i per pàtria vull amics, per bandera, roba estesa que dirà aquí avui visc”. A Catalunya vivim, des de fa més de dos anys, envoltats de roba estesa. Ara aquesta roba porta l’estampat de l’estelada, però el seu veritable sentit no és només nacionalista. S’enclou en les tres paraules de quatre lletres que canta Joan Garriga: “Aquí avui visc”. Aquest és el programa de convivència més clar i quotidià que es pot llegir als nostres balcons i finestres. I si aquí avui visc, no és lògic que aquí demà voti?

 

 

Enderroc


97838c7c-d463-11de-8494-b0a1e8ab8258

Aquest conte el vaig escriure fa temps i es va publicar en un llibre col·lectiu de relats sobre la crisi que es diu “Paraguas para un diluvio” (2012, Paralelo Sur) .La versió que us penjo aquí està una mica retocada respecte al conte de 2012. 

ENDERROC

Tot d’un plegat va sentir com una esgarrapada i que li queia un tros de guix. No va saber si era un bocí del pulmó esquerre o de la paret esquerra de l’estómac. Passat uns dies, una altra urpada i un altre fragment. Aquest cop, va notar que queia des de prop de les costelles. Al cap de poc temps, una punxada , i una altra esberla. I així cada cop més seguit. Més tard, pel dolor fondo i persistent, localitzat sota el tòrax, cap a l’esquena, es va donar que els murs s’esquerdaven.

Els primers enderrocs van produir una polseguera tremenda que li va embussar la tràquea, mentre notava amb tanta impotència com nitidesa que se li esfondraven, un a un, tots els envans. Després, van arribar els terribles mals de ventre de cada tarda. Amb puntualitat esgarrifosa, li transmetien l’esclat de les càrregues que ensorraven les parets més fortes. Les explosions eren tan violentes que moltes matinades es despertava tremolant. La runa acumulada a l’entrada del diafragma li obturava totes les canonades, els líquids començaven a xarbotar-li pels ulls i no podia contenir el plor. Aleshores va tenir la certesa que la demolició seria imparable i total.

El dolor va anar augmentant fins a fer-se insuportable. Ara eren mossegades precises i regulars, com sempre, al costat esquerre, sota el pit com si el cor se li estès destravant. I va a sentir com se li desprenia del tot, pesadament, com una gran aranya de vidre que es desploma al mig d’un menjador, després d’una escissió esmolada i eterna. Va cridar i udolar com mai abans ho havia fet. Els dies següents va patir el suplici dels vidres a la sang mentre s’eliminava la trencadissa que circulava pels seus budells.

Un dia, el dolor va deixar de ser tan intens. Fins i tot li va semblar que tornava a poder respirar amb certa facilitat. I que les llàgrimes eren suaus i ja no duien terra, ni pols, ni cristalls. Poc temps després, ja no va tenir ni un espasme, ni un tremolor. Ni la més lleu molèstia. Res.

Era el moment d’atrevir-se.

Amb molt de compte, es va esmunyir pel forat del nas. Baixant, a les palpentes, va reconèixer la cruïlla de la seva gola i s’hi va arrossegar tot arrapant-se amb cura a les rugositats. Però el túnel s’acabava de cop i volta i quedava obert a una immensa cavitat absolutament buida. Malgrat el vertigen que sentia, va baixar-hi, disposat a recórrer-la de dalt a baix. Abans del desastre, la coneixia pam a pam. Se sabia de memòria tots els indrets: l’habitació dels records lluminosos; la sala de l’amistat, tan semblant a la de l’amor, però de mides i mobles tan diferents; les escales dels desitjos perillosos; el racó dels riures sense compartir; el balcó de la tristesa; el passadís de l’odi, el de la compassió i el de la tendresa; el rebost tancat a pany i clau de la memòria mesquina; la cambra blindada de les ombres que no tenien nom.

A les palpentes, va recórrer els murs, intentant endevinar si quedaven restes dels moments més innocents, quan encara creia en la bondat dels altres, o de la desesperada ingenuïtat de les primeres decepcions. Va olorar-los amb detall, amb anhel. Cercava el rastre de les antigues il·lusions i dels vells entusiasmes, fragments de la bellesa que l’havia exaltat, l’odi que l’havia encoratjat, la covardia i l’arrogància que l’havien humiliat. Va llepar-los. Maldava per retrobar els esquitxos de l’amistat perduda, de l’amistat traicionada, de l’amistat retrobada. Va escoltar-los per si quedava algun murmuri de l’amor exultant o de l’amor esgotat. I no va trobar res.

Aleshores va saber amb certesa que el cataclisme emocional li havia provocat una total devastació. Durant molt de temps, va vagar sense rumb, sense dies ni nits, per aquell gran espai llis i deshabitat que havia estat el seu recinte. Sentia desorientació, buidor i tanmateix lleugeresa i una estranya llibertat. Fins que un dia va aturar-se en un racó que li va semblar amable i s’hi va asseure. Va buscar a les butxaques: sempre hi duia una ploma i un bloc; també hi va trobar, barrejades, les brases de l’última rancúnia i les espurnes del darrer afecte. Li van servir per encendre una petita foguera.

I al seu caliu, tranquil i trist, va començar a escriure la història d’una persona que tot d’un plegat, un dia, sent com una esgarrapada i que li cau un tros de guix, i no sap si és un bocí del pulmó esquerre o de la paret esquerra de l’estómac.

Matilde

 

 

 

 

 

Alhambra Paradiso


Alhambra Paradiso

Fa més de vint anys (quin vèrtig, el temps!), el 8 de març de 1991, vaig escriure aquest article perquè, després de veure Cinema Paradiso, volia fer un homenatge al nostre estimat Alhambra, el paradís garriguenc dels cinèfils.

He recuperat l’article de l’hemeroteca del  9NOU (gràcies!) i el penjo aquí en versió pdf perquè, si voleu, el pogueu llegir com cal, tot sumant-me amb aquest granet de sorra a la campanya  SOS ALHAMBRA  per evitar el seu tancament. Aquí el teniu:  Alhambra Paradiso

No trobeu que l´últim paràgraf és premonitori i actual?

Llarga vida a l’Alhambra! Som-hi!

944101_1380324358848373_163938867_n