Category Archives: contes

Nova Orleans


Vaig presentar aquest conte al premi Núvol de contes 2016. Devia agradar perquè me’l van publicar. Després,  no va passar a la final. Vull dir que no va ser dels deu últims, els més votats i els més valorats pel jurat. Però a mi ja em va fer contenta que me’l publiquessin.

A veure què us sembla !

3795056079_f4316444b9

NOVA ORLEANS

Al Robert li costà d’obrir la porta. Quan finalment entrà i premé l’interruptor, unbombeta escarransida il·luminà quatre parets de fustots mal encaixats amb claus per penjar-hi hamaques. Va lamentar que li haguessin robat la seva en aquell viatge atzarós cap a Nova Orleans. Merda. Aquell motel d’un dolar la nit era tot el que es podia pagar després del robatori. Al cambró també hi havia una cadira i dos llits molt estrets. Un d’ells, amb un munt de llibres a sobre. Va fixar-se en una de les cobertes i va fer un pas enrere. Dos caps de serps de colors vius el miraven desafiants des de les lletres verdoses del títol: Mississippi’s Snakes Guide. Els rèptils li provocaven una aversió malaltissa, però per prevenció, ell també s’havia documentat sobre serps abans de viatjar cap al sud. Tranquil, Robert, son fotografies.

Es despullà i es gità a la màrfega en calçotets. S’acostava una tempesta i l’aire era una teranyina xafogosa que s’arrapava a la pell. L’endemà buscaria com pagar-se el viatge de tornada. S’adormí tot suat i maleint un cop més la idea que l’havia dut a viatjar fins a aquella Louisiana humida i repugnant.

El despertaren uns cops i uns xisclets aguts. Encengué la bombeta. El llit del costat es bellugava i les potes colpejaven el terra de fusta. Els xisclets provenien de sota. Amb molta prevenció s’ajupí per mirar-ne l’origen i li semblà veure uns reflexos daurats i ondulants. Al Robert li baixà un riu de gel des del clatell fins a l’espinada perquè reconegué a l’instant que allò era una serp de cascavell diamantina, una de les més grans i perilloses del continent americà.

D’un bot començà a vestir-se. La cremallera dels texans s’encallà amb un tros del teixit dels pantalons i no pujava. Mentre intentava calçar-se les vambes, cessaren els xiscles i augmentà la vibració del llit. De sobte, un tro féu retrunyir l’habitació sencera i la bombeta s’apagà. Al carrer, es desfermà un temporal. El Robert es posà la mà a la butxaca dels texans per agafar la clau de l’habitació, i no la trobà. S’ajupí per explorar el terra i, quan els seus dits toparen amb l’objecte, el braç se li eriçà perquè notà una massa escamosa i seca que li fregà el canell. El noi es redreçà i reculà. Xocà amb la cadira. L’agafà, la llançà contra l’ombra que es movia i aprofità el terrabastall per apropar-se, fregant el mur, a la porta.

Mentre maldava, a les palpentes, per posar la clau al pany, escoltà el soroll dels cascavells. A la llum d’un dels llampecs li semblà veure la serp enroscada sobre el seu cos en posició d’atac. La cadira no l’havia tocat i l’agressió seria imminent. El Robert forçà la clau amb tanta violència que la trencà. La mà li quedà engarrotada al tros de ferro inútil que el deixava acorralat enfront de la bèstia. Els cascavells sonaven cada cop més a prop. Veié una boca rosada, enorme, amenaçant. Cridà banyat de suor i amb cops de peu convulsius intentà esfondrar la porta. En un últim intent desesperat de rebentar-la, es llençà contra ella.

I la porta cedí.

El Robert caigué estabornit al mig del carrer. Escoltà uns neumàtics que derrapaven, sentí que una força colossal el colpejava i notà la seva sang tèbia barrejada amb la pluja. L’última cosa que veié foren els fars d’un cotxe. Li van semblar els ulls cecs d’una cascavell gegantesca.

Dins l’habitació, sota el llit carregat de llibres, els ratolins rossegaven una bossa de plàstic daurada amb restes de menjar. Xisclaven i feien bellugar les potes del moble amb empentes i salts de golafreria.

 

 

Guardar

Anuncis

Ampakai


7179788654_f76f0b9a71_kReunits a les cabanes comunals, porxades  obertes als quatre vents amb sostres de palma termostàtica, on tractaven els seus afers, els habitants de l’imperi d’Ampakai esperaven el discurs de Wisuma, el seu líder. Homes i dones amb túniques blanquíssimes de fibra de palmera i abillats de forma molt diversa, cares dibuixades amb pintura vegetal, tatuatges blaus al cap, arracades al nas i a les orelles, barrets de plomes de colors, romanien atents a la compareixença pública anunciada. Wisuma, el valent, l’estimat, el pacificador, hi donaria el veredicte sobre l’assumpte d’en Kléber i els seus seguidors. L’expectació era màxima. El tema feia mesos que dividia la societat d’Ampakai.

—De fet, Kléber només ha fet el que els nostres avantpassats també van fer: obrir els murs de l’imperi perquè els fugitius assedegats hi trobin refugi.

—Els nostres avis, els umar, els veritables i ancestrals senyors de la selva i de l’aigua, no van obrir les portes a ningú —argumentava una dona gran amb el rostre decorat amb sanefes geomètriques negres i vermelles que consultava el seu canell amb impaciència. El veredicte, el donarà a les 12. Només falten quatre minuts.

—Van ser els pujus els que ens van envair i es van instal·lar aquí sense demanar-nos permís —va afegir un home amb un barret de plomes, tot enretirant de la boca la mà dreta.

Kléber era un descendent dels pujus, els estrangers hereus dels amos del petroli que feia tres generacions havien entrat a la selva, fins a aquell moment inextricable, fugint de la set i la pobresa a què els havien condemnat els poderosos Adjemà, els fills del desert, senyors del sol, amos d’una de les dues parts en què havia quedat repartit el planeta després de la tercera gran sequera i la cinquena guerra mundial, que va marcar la fi de l’era del petroli.

Un altre home, que duia el cap tatuat amb un escorpí, va entrar a la conversa:

—Però no oblideu mai que els pujus us vam dur la tècnica. Us la vam ensenyar. Com podríeu haver sobreviscut sense? Com et penses que pots tenir un xip al canell que t’indica les hores?

—I tu, podries enraonar amb els teus parents de l’altra banda del Gran Riu només posant-te la mà a la boca? I com creieu que hi hauria pluja i com ho faríem perquè l’aigua fos neta si no fos pels pujus? —va afegir una noia amb una llarga melena blava i els ulls maquillats amb una sanefa negra.

—Ja, però els primers anys de la gran invasió…, vosaltres, el pujus, vau fer esclaus els nostres avantpassats —.va respondre una dona amb una diadema de plomes de quetzal al cap.

 

—No va ser una invasió. Vosaltres ens necessitàveu! No hauríeu sobreviscut. Va ser una ajuda mútua.

—Ajuda mútua! Vau fer esclaus els umar, els senyors de la selva, els irreductibles, els no-contactats, els que havien sobreviscut als inques, als espanyols.

—Els que havien resistit i no havien deixat entrar a la selva les empreses petrolieres!

—Empreses petrolieres? Ara, el petroli, qui recorda què era?

—I què me’n dieu, de la muralla invisible que ara ens protegeix per terra i per aire? La van fer els vostres avis umar, aquesta muralla? Sort , sort n’heu tingut de nosaltres, els pujus.

—I existiria la selva? Existiria si els umar no l’haguessin defensat?

—No ens enfadem, companys. Aquesta situació ja està superada des de la revolució de Wisuma —va dir una noieta amb els cabells plens de plomes de colors i un tatuatge d’una serp al coll— . Son històries de vells.

—Sí, ara molts som fruit una barreja de pujus i d’umar i no volem tornar a escoltar aquestes històries de rancúnies del passat. Som una societat nova, lliure, protegida, rica.

—Quan va pujar al poder, Wisuma va posar els pujus al seu lloc. Ara manem nosaltres, els umar, i el que us dol és no ser superiors a nosaltres.

—Prou! Parlar de pujus i umar és un llenguatge antiquat! Wisuma, el nostre cabdill generós, no vol la divisió del nostre poble.

—Ara tots som Ampakai, tots tenim lloc en aquesta selva que ens ha acollit.

—Sí, tots som Ampakai, però no podem permetre que ens entrin uns nous estrangers!

—A mi se’m trenca el cor quan veig aquells nens morts de set per arribar a les portes tancades de la nostra selva.

—Les imatges són falses. Kléber i els seus en saben molt, d’entabanar

—Les idees del Kléber estan provocant la fi de la nostra societat!

—Wisuma és un líder just. Ens regeix per les lleis antigues del nostre poble. Les lleis que han permès el nostre progrés i la nostra felicitat.

—Xxxxst! Escoltem-lo!

A les dotze en punt la imatge de Wisuma es va fer present a totes les cabanes comunals gràcies a un sistema d’ones hertzianes que emetien els milers de micro-satèl·lits instal·lats a les palmeres.

I el poderós Wisuma va parlar:

“Estimats ciutadans d’Ampakai, la pàtria inexpugnable de la pluja i de l’aigua, tenaçment defensada pels segles dels segles pels nostres ancestres, amb les llances i , des de fa tres generacions, amb la tècnica aportada pels nous habitants:

“Tots sabeu que, d’unes llunes ençà, una munió d’homes i dones fugitius procedents de l’imperi Adjemà, dels senyors del sol, vol entrar al nostre territori. Són gent assedegada, que fuig de l’escassetat d’aigua a què els sotmeten els seus dirigents. Nosaltres, d’aigua, en tenim: la produïm, la conservem, la netegem, la protegim. L’aigua és el nostre bé més preuat, juntament amb els arbres d’aquesta selva que ens acull i ens nodreix.

Què hem de fer davant la demanda d’asil d’aquests desgraciats fugitius? Hem d’acceptar d’obrir-los les portes a tots? I si entre ells n’hi ha que vénen per espiar els nostres secrets, per robar-nos-els i lliurar-los als Adjemà? I si, un cop obertes les muralles de la selva, ens inunda un doll imparable de forasters i a les terres d’Ampakai no hi ha lloc per a tothom?

Estimats, totes aquests preguntes que vosaltres us feu, me les he fetes jo també. Per això vam dictar les lleis que ens protegeixen i no deixen entrar els estrangers. Però vet aquí que el Kléber, dut per una generositat malentesa, va encapçalar una revolta exigint-nos que deixéssim entrar els famolencs que acampen a les portes de les nostres muralles. Les seves fal·làcies enganyoses us van entrar a les orelles i van arrelar als vostres cors i als vostres cervells. Si només s’hagués limitat a lluitar amb la seva poderosa dialèctica, la seva dissidència no hauria estat greu. Però, empès pel fanatisme d’estar en possessió de la veritat moral, va dur el seu desafiament fins al límit d’encapçalar una acció de desobediència i va obrir una escletxa a la muralla de la selva, per on va deixar entrar tots els fugitius acampats a la vorera.

Seré breu. Les preguntes que tots vosaltres us feu són les meves: hem de deixar morir tots aquests miserables que busquen aigua i un futur millor? Hem de deixar que les lleis no s’acompleixin?

Jo, Wisuma, us en donaré resposta: jo, Wisuma, he pres tres decisions:

La primera, i malgrat els perills que comporta, declaro que un nombre limitat d’estrangers podran quedar-se entre nosaltres. Habilitarem escoles perquè aprenguin la nostra llengua, els ensenyarem els nostres costums, aprendran a pintar-se, a conèixer la selva, a caçar, a destriar els nostres fruits. També, els vigilarem de prop perquè no hi hagi entre ells cap espia ni cap sabotejador de la nostra civilització. Per això, els forasters no tindran accés a la tècnica ni a cap dels invents que són a la base de la nostra protecció. A més, com a mesura de seguretat viuran en campaments als marges de les comunitats, i, ja que no volem de cap manera afavorir l’ociositat, hem decretat que es guanyaran tot el que els donarem treballant per a nosaltres. Serà un intercanvi.

La segona decisió és que aquells que quedin fora de la quantitat assignada, seran retornats irremissiblement fora les fronteres del nostre imperi. No tingueu sentiment de culpa per aquesta expulsió. No podem ser responsables de la sort de tots els desgraciats que volen entrar a Ampakai i recordeu que no som nosaltres qui els foragita del seu país.

La tercera decisió és que no puc deixar sense castigar la insolència i la desobediència d’en Kléber i els seus seguidors. El nostre imperi no se sostindria si deixéssim passar aquestes provocacions que el posen en perill. Dictamino, doncs, que en Kléber sigui condemnat a una mort exemplar i que els seus seguidors, és a dir, tots aquells que l’han ajudat amb accions o amb peticions de deixar entrar els estrangers,  siguin immediatament expulsats d’Ampakai”.

La imatge de Wisuma es va fondre. Un murmuri d’opinions va recórrer totes les comunitats. En veu baixa, uns deien que no estaven d’acord amb la decisió del líder de deixar entrar un nombre limitat d’estrangers; d’altres (a qui les imatges que havien rebut dels partidaris del Kléber, amb nens morts a l’entrada de la selva, deshidratats per la travessa del desert, havien entendrit el cor) estaven contents d’acollir uns quants fugitius. Alguns no trobaven bé que els refugiats fossin tractats com a esclaus i vigilats com a espies. També n’hi havia que consideraven el càstig infligit al Kléber massa dur i confiaven en la misericòrdia i magnanimitat del gran Wisuma a l’últim moment.

Al dia següent, quan la imatge del cos sense vida d’en Kléber travessat per deu llances es va fer present a totes les cases comunals, l’eixam dels murmuris va aturar-se. I va caure en un pou de silenci paorós quan hi van veure les imatges de les fileres d’acusats d’haver ajudat a entrar els fugitius, o d’haver signat el manifest de suport a les tesis d’en Kléber, conduïts a la deportació, aclaparats, vençuts, foragitats a les portes de la selva i abandonats als confins del desert amb la massa de refugiats sobrers. El mutisme es va trencar al cap de pocs segons per l’omnipresent imatge de Wisuma que els recordava que la llei de la selva era implacable, que la seva generositat envers els estrangers fugitius era infinita, i que donava consells perquè els fugitius que havien estat acceptats fossin tractats, ensenyats i vigilats de la forma més correcta i precisa.

Uns dies després, a totes les cabanes comunals es projectaven les imatges dels refugiats que entraven a Akenai, guarnits amb garlandes de palmera, que abraçaven els primers habitants que trobaven i els donaven les gràcies amb aquells accents estranys i plens d’alegria.

Mentrestant, a un lloc secret de la selva on no existien càmeres, Wisuma anava de cacera amb l’ambaixador dels seus enemics de l’imperi d’Adjemà, els senyors del sol i del desert. Havien de tractar dos temes de summa importància estratègica: acordar els punts de l’intercanvi d’aigua per armes solars i fixar la quota exacta d’esclaus que un i altre imperi generava amb les expulsions i acollides que havien començat feia unes setmanes.

 

 

 

Runes


Aquest és el conte que vaig presnetar al “premi Núvol de contes d’enguany i que va quedar 9è. Estic molt contenta dels resultats!

Estic molt contenta dels resultats i us el copio (tot corregint-ne alguna magarrufa que s’hi havia colat )

ME-16857

RUNES

Aviat farà tres anys que treballo de masovera d’una masia al Priorat. La feina és senzilla perquè els amos hi vénen poc. No veig gaire gent i sóc feliç, molt més feliç que fent de mestra a Barcelona. Escric, llegeixo i passejo. Sempre m’ha agradat passejar i ara ho puc fer tant com vull. Ja em conec totes les senderes dels voltants, les dòcils, que rodegen les vinyes i els camps de fruiters; les cantelludes, que pugen a la Serra del Montsant i les perilloses, que condueixen a les mines abandonades que estan a prop d’aquí.

Avui he rebut la visita de la meva germana. No ens havien vist des que vaig marxar de la ciutat. Abans ens veiem molt perquè la mare, que estava impossibilitada, viva amb ella i jo anava allà cada dia a casa seva a tenir-ne cura perquè pogués anar a treballar al torn de tarda. Em pensava que estaria molesta i disgustada amb mi perquè no li he dit res en tant de temps. Però no. Ha vingut per explicar-me que el seu marit la va deixar fa un any. Sí, m’ha dit que un dia no va tornar més a casa. M’ha confessat que els primers mesos es va desesperar, però que, a poc a poc, ha anat descobrint, primer incrèdula i després irada, un món d’embolics i d’infidelitats: la cara fosca, amagada, insospitada, del seu home.

Estava casada amb un depravat i no ho sabia. M’ha caigut la bena dels ulls. Ara tant me fa on hagi anat a parar, prefereixo no veure’l mai més!¾ m’ ho ha dit plorosa, però contundent, mentre admiràvem com les muntanyes, a poc a poc, engolien el sol.

Ens hem acomiadat amb promeses mútues de més trobades.

Aquesta visita m’ha sacsejat. Feia molt de temps que no sentia tant d’afecte per la meva germana. L’he trobada trista, lúcida i tranquil·la. Malgrat el patiment, m’ ha semblat fins i tot alliberada.

Jo també m’he alliberat.

Per un moment, quan em feia confidències, m’hauria agradat atrevir-me a confessar-li que vaig deixar l’escola i vaig venir al Priorat per fugir de l’assetjament a què em sotmetia el seu marit, a la seva pròpia llar, a la cambra, al passadís, a la cuina, quan jo hi anava per assistir la mare, i que, per això, quan la mare va morir, no vaig tornar a posar el peus a casa seva. Hauria volgut ser capaç de dir-li que al seu marit no li hauria passat res si no m’hagués vingut a buscar aquí, tan lluny, a la masia, en tren i després, a peu, per què ningú no sabés on havia anat. Hauria volgut explicar-li que quan el vaig veure a la porta, llefiscós, prepotent i agressiu com sempre, vaig sortir esperitada i que ell em va seguir, tot dient-me les obscenitats amb què acostumava a humiliar-me. Hauria volgut revelar-li que em va salvar la seva caiguda, fortuïta, en un antic pou de la mina. I que sense pensar-m’ho, vaig colgar el forat amb les pedres més grosses que vaig trobar.

Però no l’hi he explicat res de tot això.

Ben mirat, són detalls de mal gust. Més val que quedin enterrats per sempre sota les runes.

Aquí teniu el conte tal i com va ser publicat al Núvol

I aquí la traducció que n’he fet en castellà.

Enderroc


97838c7c-d463-11de-8494-b0a1e8ab8258

Aquest conte el vaig escriure fa temps i es va publicar en un llibre col·lectiu de relats sobre la crisi que es diu “Paraguas para un diluvio” (2012, Paralelo Sur) .La versió que us penjo aquí està una mica retocada respecte al conte de 2012. 

ENDERROC

Tot d’un plegat va sentir com una esgarrapada i que li queia un tros de guix. No va saber si era un bocí del pulmó esquerre o de la paret esquerra de l’estómac. Passat uns dies, una altra urpada i un altre fragment. Aquest cop, va notar que queia des de prop de les costelles. Al cap de poc temps, una punxada , i una altra esberla. I així cada cop més seguit. Més tard, pel dolor fondo i persistent, localitzat sota el tòrax, cap a l’esquena, es va donar que els murs s’esquerdaven.

Els primers enderrocs van produir una polseguera tremenda que li va embussar la tràquea, mentre notava amb tanta impotència com nitidesa que se li esfondraven, un a un, tots els envans. Després, van arribar els terribles mals de ventre de cada tarda. Amb puntualitat esgarrifosa, li transmetien l’esclat de les càrregues que ensorraven les parets més fortes. Les explosions eren tan violentes que moltes matinades es despertava tremolant. La runa acumulada a l’entrada del diafragma li obturava totes les canonades, els líquids començaven a xarbotar-li pels ulls i no podia contenir el plor. Aleshores va tenir la certesa que la demolició seria imparable i total.

El dolor va anar augmentant fins a fer-se insuportable. Ara eren mossegades precises i regulars, com sempre, al costat esquerre, sota el pit com si el cor se li estès destravant. I va a sentir com se li desprenia del tot, pesadament, com una gran aranya de vidre que es desploma al mig d’un menjador, després d’una escissió esmolada i eterna. Va cridar i udolar com mai abans ho havia fet. Els dies següents va patir el suplici dels vidres a la sang mentre s’eliminava la trencadissa que circulava pels seus budells.

Un dia, el dolor va deixar de ser tan intens. Fins i tot li va semblar que tornava a poder respirar amb certa facilitat. I que les llàgrimes eren suaus i ja no duien terra, ni pols, ni cristalls. Poc temps després, ja no va tenir ni un espasme, ni un tremolor. Ni la més lleu molèstia. Res.

Era el moment d’atrevir-se.

Amb molt de compte, es va esmunyir pel forat del nas. Baixant, a les palpentes, va reconèixer la cruïlla de la seva gola i s’hi va arrossegar tot arrapant-se amb cura a les rugositats. Però el túnel s’acabava de cop i volta i quedava obert a una immensa cavitat absolutament buida. Malgrat el vertigen que sentia, va baixar-hi, disposat a recórrer-la de dalt a baix. Abans del desastre, la coneixia pam a pam. Se sabia de memòria tots els indrets: l’habitació dels records lluminosos; la sala de l’amistat, tan semblant a la de l’amor, però de mides i mobles tan diferents; les escales dels desitjos perillosos; el racó dels riures sense compartir; el balcó de la tristesa; el passadís de l’odi, el de la compassió i el de la tendresa; el rebost tancat a pany i clau de la memòria mesquina; la cambra blindada de les ombres que no tenien nom.

A les palpentes, va recórrer els murs, intentant endevinar si quedaven restes dels moments més innocents, quan encara creia en la bondat dels altres, o de la desesperada ingenuïtat de les primeres decepcions. Va olorar-los amb detall, amb anhel. Cercava el rastre de les antigues il·lusions i dels vells entusiasmes, fragments de la bellesa que l’havia exaltat, l’odi que l’havia encoratjat, la covardia i l’arrogància que l’havien humiliat. Va llepar-los. Maldava per retrobar els esquitxos de l’amistat perduda, de l’amistat traicionada, de l’amistat retrobada. Va escoltar-los per si quedava algun murmuri de l’amor exultant o de l’amor esgotat. I no va trobar res.

Aleshores va saber amb certesa que el cataclisme emocional li havia provocat una total devastació. Durant molt de temps, va vagar sense rumb, sense dies ni nits, per aquell gran espai llis i deshabitat que havia estat el seu recinte. Sentia desorientació, buidor i tanmateix lleugeresa i una estranya llibertat. Fins que un dia va aturar-se en un racó que li va semblar amable i s’hi va asseure. Va buscar a les butxaques: sempre hi duia una ploma i un bloc; també hi va trobar, barrejades, les brases de l’última rancúnia i les espurnes del darrer afecte. Li van servir per encendre una petita foguera.

I al seu caliu, tranquil i trist, va començar a escriure la història d’una persona que tot d’un plegat, un dia, sent com una esgarrapada i que li cau un tros de guix, i no sap si és un bocí del pulmó esquerre o de la paret esquerra de l’estómac.

Matilde

 

 

 

 

 

Trens de nit


Aquest relat el vaig escriure fa molt anys. Va ser publicat a “Ahir tornava a casa quan la posta…” (2001, BRAU edicions)  recull de narracions curtes seleccionades en la primera edició del certamen literari Les Millors Pàgines, convocat per l’Ajuntament de Granollers, l’associació l’Art d’Escriure i Brau edicions.

Podeu llegir-ne la traducció al castellà aquí.

Una proposta didàctica de la traducció al castellà

TRENS DE NIT

(versió en pdf)

Al principi es va desesperar però ara només espera. Sap que és l’única cosa que pot fer. Espera pacientment que algú faci el primer pas. Només aleshores podrà donar la volta a la història, repetir la jugada i trencar el malefici. També sap que potser espera inútilment,  ja que, per tal que tot funcioni, aquest algú ha de ser  una persona molt especial. Cal que estigui enamorat de les estacions. Tan enamorat o tan boig per les estacions com ella, sense saber-ho, ho estava. Segur que aquesta era la raó que l’havia conduit fins allà. I això que la seva era una modesta estació de poble vallesà, casolana, sense pretensions, amb marquesina i rellotge antics; una estació d’una línia que cada estiu anunciaven que se suprimiria per  falta de rendibilitat.

Vivia al davant mateix.  Des de la finestra veia arribar i marxar els trens, i des del balcó podia parlar amb la gent de les andanes. Moltes vegades, aquesta situació particular li anava bé per donar els encàrrecs d’última hora: porta’m això o allò si vas a Barcelona; que t’ha trucat l’Anna que no hi serà… Durant el dia, el petit enrenou dels vagons i les màquines marcava el seu temps i  la distreia de la monotonia del treball sedentari de traductora independent que feia a casa, on es passava un munt d’hores al davant de l’ordinador.  La finestra era una escletxa de remor controlada, un decorat en moviment en la quietud de la seva existència. Però, recordava, el moment que més li agradava era quan arribava l’últim tren del dia, el de dos quarts de dotze del vespre, que moria al poble.  seguir llegint