Enderroc


97838c7c-d463-11de-8494-b0a1e8ab8258

Aquest conte el vaig escriure fa temps i es va publicar en un llibre col·lectiu de relats sobre la crisi que es diu “Paraguas para un diluvio” (2012, Paralelo Sur) .La versió que us penjo aquí està una mica retocada respecte al conte de 2012. 

ENDERROC

Tot d’un plegat va sentir com una esgarrapada i que li queia un tros de guix. No va saber si era un bocí del pulmó esquerre o de la paret esquerra de l’estómac. Passat uns dies, una altra urpada i un altre fragment. Aquest cop, va notar que queia des de prop de les costelles. Al cap de poc temps, una punxada , i una altra esberla. I així cada cop més seguit. Més tard, pel dolor fondo i persistent, localitzat sota el tòrax, cap a l’esquena, es va donar que els murs s’esquerdaven.

Els primers enderrocs van produir una polseguera tremenda que li va embussar la tràquea, mentre notava amb tanta impotència com nitidesa que se li esfondraven, un a un, tots els envans. Després, van arribar els terribles mals de ventre de cada tarda. Amb puntualitat esgarrifosa, li transmetien l’esclat de les càrregues que ensorraven les parets més fortes. Les explosions eren tan violentes que moltes matinades es despertava tremolant. La runa acumulada a l’entrada del diafragma li obturava totes les canonades, els líquids començaven a xarbotar-li pels ulls i no podia contenir el plor. Aleshores va tenir la certesa que la demolició seria imparable i total.

El dolor va anar augmentant fins a fer-se insuportable. Ara eren mossegades precises i regulars, com sempre, al costat esquerre, sota el pit com si el cor se li estès destravant. I va a sentir com se li desprenia del tot, pesadament, com una gran aranya de vidre que es desploma al mig d’un menjador, després d’una escissió esmolada i eterna. Va cridar i udolar com mai abans ho havia fet. Els dies següents va patir el suplici dels vidres a la sang mentre s’eliminava la trencadissa que circulava pels seus budells.

Un dia, el dolor va deixar de ser tan intens. Fins i tot li va semblar que tornava a poder respirar amb certa facilitat. I que les llàgrimes eren suaus i ja no duien terra, ni pols, ni cristalls. Poc temps després, ja no va tenir ni un espasme, ni un tremolor. Ni la més lleu molèstia. Res.

Era el moment d’atrevir-se.

Amb molt de compte, es va esmunyir pel forat del nas. Baixant, a les palpentes, va reconèixer la cruïlla de la seva gola i s’hi va arrossegar tot arrapant-se amb cura a les rugositats. Però el túnel s’acabava de cop i volta i quedava obert a una immensa cavitat absolutament buida. Malgrat el vertigen que sentia, va baixar-hi, disposat a recórrer-la de dalt a baix. Abans del desastre, la coneixia pam a pam. Se sabia de memòria tots els indrets: l’habitació dels records lluminosos; la sala de l’amistat, tan semblant a la de l’amor, però de mides i mobles tan diferents; les escales dels desitjos perillosos; el racó dels riures sense compartir; el balcó de la tristesa; el passadís de l’odi, el de la compassió i el de la tendresa; el rebost tancat a pany i clau de la memòria mesquina; la cambra blindada de les ombres que no tenien nom.

A les palpentes, va recórrer els murs, intentant endevinar si quedaven restes dels moments més innocents, quan encara creia en la bondat dels altres, o de la desesperada ingenuïtat de les primeres decepcions. Va olorar-los amb detall, amb anhel. Cercava el rastre de les antigues il·lusions i dels vells entusiasmes, fragments de la bellesa que l’havia exaltat, l’odi que l’havia encoratjat, la covardia i l’arrogància que l’havien humiliat. Va llepar-los. Maldava per retrobar els esquitxos de l’amistat perduda, de l’amistat traicionada, de l’amistat retrobada. Va escoltar-los per si quedava algun murmuri de l’amor exultant o de l’amor esgotat. I no va trobar res.

Aleshores va saber amb certesa que el cataclisme emocional li havia provocat una total devastació. Durant molt de temps, va vagar sense rumb, sense dies ni nits, per aquell gran espai llis i deshabitat que havia estat el seu recinte. Sentia desorientació, buidor i tanmateix lleugeresa i una estranya llibertat. Fins que un dia va aturar-se en un racó que li va semblar amable i s’hi va asseure. Va buscar a les butxaques: sempre hi duia una ploma i un bloc; també hi va trobar, barrejades, les brases de l’última rancúnia i les espurnes del darrer afecte. Li van servir per encendre una petita foguera.

I al seu caliu, tranquil i trist, va començar a escriure la història d’una persona que tot d’un plegat, un dia, sent com una esgarrapada i que li cau un tros de guix, i no sap si és un bocí del pulmó esquerre o de la paret esquerra de l’estómac.

Matilde

 

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s