Trens de nit


Aquest relat el vaig escriure fa molt anys. Va ser publicat a “Ahir tornava a casa quan la posta…” (2001, BRAU edicions)  recull de narracions curtes seleccionades en la primera edició del certamen literari Les Millors Pàgines, convocat per l’Ajuntament de Granollers, l’associació l’Art d’Escriure i Brau edicions.

Podeu llegir-ne la traducció al castellà aquí.

Una proposta didàctica de la traducció al castellà

TRENS DE NIT

(versió en pdf)

Al principi es va desesperar però ara només espera. Sap que és l’única cosa que pot fer. Espera pacientment que algú faci el primer pas. Només aleshores podrà donar la volta a la història, repetir la jugada i trencar el malefici. També sap que potser espera inútilment,  ja que, per tal que tot funcioni, aquest algú ha de ser  una persona molt especial. Cal que estigui enamorat de les estacions. Tan enamorat o tan boig per les estacions com ella, sense saber-ho, ho estava. Segur que aquesta era la raó que l’havia conduit fins allà. I això que la seva era una modesta estació de poble vallesà, casolana, sense pretensions, amb marquesina i rellotge antics; una estació d’una línia que cada estiu anunciaven que se suprimiria per  falta de rendibilitat.

Vivia al davant mateix.  Des de la finestra veia arribar i marxar els trens, i des del balcó podia parlar amb la gent de les andanes. Moltes vegades, aquesta situació particular li anava bé per donar els encàrrecs d’última hora: porta’m això o allò si vas a Barcelona; que t’ha trucat l’Anna que no hi serà… Durant el dia, el petit enrenou dels vagons i les màquines marcava el seu temps i  la distreia de la monotonia del treball sedentari de traductora independent que feia a casa, on es passava un munt d’hores al davant de l’ordinador.  La finestra era una escletxa de remor controlada, un decorat en moviment en la quietud de la seva existència. Però, recordava, el moment que més li agradava era quan arribava l’últim tren del dia, el de dos quarts de dotze del vespre, que moria al poble.  Els sorolls que acompanyaven l’arribada i l’aturada: les veus dels passatgers que havien arribat i s’allunyaven, els llums que s’apagaven, el grinyol del forrellat de la porta que tancava el cap d’estació, el motor  del seu cotxe quan se n’anava, li havien fet companyia durant molts anys marcant-li l’entrada de la nit en la solitud de tantes traduccions intempestives.

La feina li agradava força, sobretot pel fet de poder treballar a casa. Fins i tot s’havia considerat afortunada perquè ella era, o al menys així ho havia cregut, molt poc amant de situacions complicades. Encara ara, després de tant de temps, es preguntava què l’havia empès a acceptar aquella feina d’intèrpret a  Brussel·les. Era una feina per un any, “un any passa ràpid”, li deia tothom, i ella també s’ho deia, per donar-se ànims ja que, en el fons, marxar li feia bastanta mandra. No, no s’explicava què l’havia dut  exactament a prendre aquella decisió sense reflexionar gaire. Ho rumiava obsessivament, tenia tantes estones per fer-ho, i no podia dir perquè havia dit que sí. Els amics ho havien interpretat que no havia volgut deixar escapar l’oportunitat d’una feina interessant. Ella, però, ho atribuïa tot a la fatalitat.

Recordava que havia arribat a Brussel·les plena de pors i amb l’enyorament de deixar al darrere l’escalfor de la gent estimada, i també la tranquil·litat d’una rutina laboral domèstica. D’aquells primers dies tenia gravats a la pell la inesperada mossegada de l’aire fred, el pes d’un cel sempre, sempre, sempre gris i la pluja tossuda a què li havia costat d’adaptar-se molt més que a la nova feina. La ciutat la va sorprendre. Tret de les parts més conegudes i visitades pels turistes, mai no se l’havia imaginat que Brussel·les fos tan esquarterada. L’estrepitós desequilibri que observava l’havia fet pensar en una vella aristòcrata empobrida que per necessitat s’hagués venut trossos sencers de la casa i dels jardins, sobrevivint amb certa rància dignitat entre els edificis de diferents èpoques que, sense cap harmonia, li havien crescut al voltant.

Tot i així, en les poques estones que li quedaven lliures, havia començat a conèixer aquells racons que Brussel·les només mostra als qui s’hi abandonen: el tragí del mercat de mobles vells;  l’olor de les gofres a cada cantonada; la sopa calenta de la taverna on tocava en Marcel, l’acordionista; ell mateix, els seus ulls blaus i les seves cançons mig flamenques, mig franceses;  el tramvia que travessava el bosc; els carrers de les botigues àrabs que mai no tancaven, atapeïdes i llampants d’objectes; els ritmes que sortien dels bars dels congolesos; el color de la tarda als vidres del passatge dels llibreters de segona mà…

En una d’aquestes incursions sense objectiu concret que feia per familiaritzar-se amb l’ànima de la ciutat, havia entrat al museu, no sabia gaire bé per què; potser feia fred, potser plovia massa fort i volia passejar sota un sostre. Allà havia descobert  el  quadre. Train du soir  o Trains du soir,  no estava segura de com es deia, i era  d’un pintor belga de qui mai no havia sentit a parlar:  una estació de maons vermells i un tren aturat; a la dreta, una tanca blanca, una filera de pals de l’electricitat i, al darrere de les vies, els arbres i les cases del poble. El cel blavós, gris i cromat, del mateix color que les vies i els vagons. I una lluna molt prima, primíssima que ho presidia tot. Recordava amb quina força l’havia emocionat la contemplació d’aquella pintura. Els maons vermells, els arbres, la tanca de fusta, la doble via, l’andana grisa, els pals de l’electricitat, les cases a l’altre costat. De sobte, s’havia sentit transportadaa la seva estació, a la que  veia des de la finestra, allà al poble. Va tornar a casa pertorbada però convençuda que la sensació havia estat una trampa de l’enyorament. Però l’endemà havia necessitat tornar a visitar el quadre, i al dia següent també, i a l’altre i a l’altre, i les visites van adquirir una periodicitat i ritual. L’estació, millor dit, la contemplació de l’estació, li era com la finestra de la casa d’abans però amb una funció simètricament contrària. No era una escletxa de moviment sinó la barana de quietud que necessitava enmig de l’agitació de la nova vida brussel·lesa.

Quan intentava de fer memòria de tot el desprès havia passat, els records se li enredaven i es confonien, volia separar-los pas a pas, però no podia. Per què, es repetia i es repetia,  per què unes coses les podia recordar tan nítidament i d’altres, que la interessaven més, no?, per exemple,  el moment precís que havia decidit de pujar al quadre, l’impuls primer, el moviment d’una cama i després l’altra, no el podia recordar. Li semblava, de manera difusa,  que un cop dintre, havia pensat què fàcil era d’entrar en una pintura, què fàcil era de passejar-s’hi. I també li semblava recordar la satisfacció que sentia verificant que sí, que les coses eren com les havia pressentit: els maons vermells,  la doble via, l’andana grisa,  els arbres i les cases a l’altre costat… no s’havia equivocat, aquella estació era la seva. Però si no recordava en quin moment havia entrat al quadre, tampoc li quedava clar el moment exacte en què havia començat a parlar amb la nena, la maleïda nena que no havia vist mai abans d’entrar a la pintura, amagada com estava, en un racó,  entre la tanca de fusta  i els pals de l’electricitat. Ara estava segura que fins i tot aquest silenci inicial  havia estat intencionat perquè, l’astuta, ho havia fet tot sense deixar cap gest a l’atzar, amb una calculada perfecció. Perquè primer, durant un temps, no li havia dit res, no havia donat cap senyal de la seva presencia. L’havia deixat fer, i després, quan ja hi estava acostumada, quan les anades al museu no eren per abocar-se a l’admiració d’un únic quadre sinó per passejar-s’hi per dintre, aleshores, només aleshores, la nena havia començat a parlar amb ella.

Intentava recordar quan. Calia fer-ho  perquè no se li escapés ni un detall, però no li era fàcil. Li semblava que en un primer moment, la nena, molthàbil, sí, s’havia limitat a saludar-la, a comentar-li coses banals, i, naturalment, a convidar-la a continuar pujant a la pintura. En aquesta actitud havia deixat transcórrer algunes visites, havia deixat que es refés de la sorpresa i que es familiaritzés amb la seva presència. Aleshores li havia ensenyat l’itinerari a través del qual, cada  cop que ho desitgés, li havia assegurat, podria viatjar a veure els seus. Només li calia entrar al tren per una porta i, quan sortís per l’altra, es trobaria a l’estació del poble.

D’aquesta manera havia començat la feliç etapa dels viatges. El procediment era molt senzill. Tal com li havia explicat la nena, pujava al quadre, un cop allà, pujava al tren per una porta, sortia per l’altra i ja estava al poble. Hi arribava en l´últim tren, el de dos quarts de dotze, el que moria a l’estació. Sortia,  veia els seus sense que la veiessin, passejava pels carrers, mirava els últims clients del bar de la plaça i anava al passeig a respirar l’olor d’herba acabada de regar dels jardins de les torres. Després, tornava a l’estació, tornava a entrar al mateix tren, sortia per la porta contrària i ja tornava a ser al quadre. Quan baixava del marc, era novament al museu. Quan sortia al carrer, era a Brussel·les. Quantes vegades, quants dies, quants mesos, havia pogut realitzar aquestes escapades, no podia comptar-ho, els records, en aquest punt,  estaven novament enredats com teranyines enganxoses. Ja havia d’haver sospitat que tot allò no podia acabar bé,  però el temps i la facilitat l’havien fet actuar amb absoluta despreocupació.

En canvi, ara ho sabia,  la nena, havia estat  tramant l’engany molt abans de la seva visita al quadre. Tots els gestos i complicitats havien format part d’una estratègia per atraure-la, per mantenir-la ala pintura i per fer-se amiga seva.  Quan ho havia aconseguit, havia començat a preguntar-li coses de la seva vida, i de la vida que la gent feia al carrer, a la ciutat, de la vida de fora, com deia ella. Sempre es lamentava que ho ignorava tot perquè havia viscut en una altra època i mostrava interès, curiositat i admiració amb el que li explicava, sobretot per les coses personals. I així, les seves converses s’havien fet cada dia més llargues i no recordava molt bé de què parlaven però sí que  recordava que enraonaven  molt i en cap, cap moment, havia temut  mai res.

Fins que, i el que recordava en aquest punt sí que era clar i encara la punxava com un vidre, havia arribat el dia fatídic en què, la traïdora, li havia proposat el joc, antic i innocent, del canvi de vestits i ella  s’hi havia engrescat. Aleshores havia sigut quan, un cop vestida amb la seva roba, la nena li havia dit que marxava, que se n’anava del quadre, que feia molts anys, no sabia quants, que havia estat esperant pacientment que algú se li acostés per poder fer precisament allò que acabava de fer: canviar-se de roba i marxar, per fi, de la pintura, sortir al carrer,  voltar per Brussel·les, veure els canvis, conèixer el món. Que havia patit molt de tant voler sortir i no poder, que la deixava allà, en un racó del quadre, immòbil com ho havia estat ella tant de temps. Que per poder marxar només li calia esperar, esperar amb paciència, molta paciència,  que aparegués algú a qui li agradessin molt les estacions, que estigués boig per les estacions.  Després, només calia que repetís tot allò que havia fet amb ell. I que no l’odiés massa. Adéu.

No pot saber quant de temps ha transcorregut des d’aquell moment perquè  ha  perdut completament la noció dels dies. Al principi d’estar presonera, s’havia desesperat. S’havia, inútilment, desesperat. Ara només espera i ho fa amb paciència. Espera una persona, amb una ja en té prou, una persona que s’emocioni tant al davant de la pintura que l’impuls la faci pujar, com ella va fer. I quan , d’aquí un any, dos, vint, cinquanta, què sap ella ara del temps?, aquest algú hagi fet el primer pas, en aquell moment, ella podrà fer el mateix que la nena i deixarà aquest algú definitivament  instal·lat, sense poder-se moure, con ara està ella, dintre del quadre.

Per això ara espera. Espera tossudament i, malgrat que no vol pensar gaire, moltes vegades es pregunta si no espera absurdament ja que és ben segur que, a fora, les coses han continuant canviant i tem que la persona que podria alliberar-la, fascinada per les estacions, capaç d’entrar en una pintura per un impuls, no arribarà mai. La pregunta que la tortura, i de la qual no pot saber la resposta, és si a fora, a la vida de fora,  hi ha encara estacions amb  maons vermells i tanques de fusta, amb doble via i fileres d’ arbres i  cases a l’altre costat. Ni pot saber si a fra encara hi ha trens adormits entre els pals de l’electricitat, trens de nit, a punt de tornar a sortir l’endemà.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s