Per Tots Sants, castanyes, panellets, capes, guants i el record dels ésser estimats que han mort. No m’agrada anar als cementiris i a més, a la majoria dels meus morts els tinc escampats per terres que no em són properes, per dir-vos que el cos d’un d’ells és a les muntanyes d’Àsia!

Aquest any he fet meva i a la meva manera la tradició mexicana dels altars (visca el mestissatge!). Com que no en sóc de mexicana,  no ho he fet ben bé, ortodoxament, com  ells ho celebren. N’he adaptat només algunes coses: les fotografies dels absents (i me n’han faltat algunes que no he trobat, però l’any vinent hi seran) i elements de foc, d’aigua i de terra. I no és un altar individual sinò col·lectiu dels “nostres” estimats morts familiars i amics.

Així,  aquests dies, ells han presidit els nostres àpats  i hem menjat els panellets i begut la garnatxa en la seva presència. Sincretisme, bellesa, record, estimació.  Com diu en Joan “Yo soy mis vivos, yo soy mis muertos” Nosaltres som ells; ells són en nosaltres.

Disculpeu-me per haver gosat compartir aquest trosset d’intimitat.

Immobilitzat al llit per una esclerosi lateral amiotròfica, l’historiador i escriptor Tony Judt buscava un lloc on situar els records tenaços i incansables que l’acompanyaven en l’insomni de cada nit. I el va trobar. Era el xalet de fusta d’una petita localitat suïssa on havia passat uns dies de vacances d’hivern amb els seus pares quan era petit. El record intacte d’aquest hotelet i el seu interior va ser-li un recurs per ordenar tota la memòria que corria a raig pel seu cap, únic òrgan viu i poderós en el seu cos inerme. El record del xalet estimat també va ser-li un recer amable i confortable on protegir-se contra els dimonis nocturns que la seva malaltia desfermava. Aquesta és la metàfora del títol del llibre.

“El refugi de la memòria” no m’ha semblat un llibre de memòries qualsevol. Tony Judt, és un dels més prestigiosos i polèmics historiadors del passat recent europeu, és un humanista amb llibertat de pensament que fila prim i que s’expressa amb sobrietat i concisió (magnífica, la traducció de Miquel Izquierdo)  i, a més, va dictar els articles que composen l’obra durant els mesos que van precedir la seva mort, mentre observava amb lucidesa com la malaltia l’anava paralitzant inexorablement.

Aquest llibre me’l va recomanar una bona amiga (Montse, les teves recomanacions són infal·libles) i m’ ha estat especialment estimulant i colpidor. L’he llegit d’una tirada i amb exaltació. M’ha fet pensar.  Em fa i em farà pensar.

L’obra consta vint-i-cinc textos, amb forma d’articles, que són petites lluernes sobre fets o circumstàncies de la vida de l’autor i que li serveixen per obrir i il·luminar tot un horitzó de reflexions. He trobat emocionant i atroç el text en què descriu la seva malaltia; lúcid i didàctic el que enumera els mecanismes d’alienació intel·lectual que porten a justificar massacres i opressions, sota règims comunistes o capitalistes o el que rememora i exalta i els valors perduts de la socialdemocràcia europea. I hi ha molt més: la seva particular vivència de ser jueu, la descripció, amb humor, del Paris del maig del 68, la seva anàlisi sobre l’especial capitalitat de Nova York, la visió retrospectiva i amb humor dels mites de la revolució sexual… Però de tots els articles, n’hi ha dos que són els meus preferits perquè en certa manera m’hi he identificat: un és el titulat “Gent al marge” on medita sobre els seus sentiments de no pertinença a cap identitat excloent i es declara obertament cosmopolita i fronterer. L’altre, porta per títol “Desig mimètic” i és un cant als viatges en tren i a tot el que li aportaven i també un plany -malenconiós i estoic- davant la certesa terrible que no en podrà fer cap més, mai, mai més.

Desprès de llegir el seu llibre he volgut assabentar-me de la personalitat i el llegat de Tony Judt, del qual confesso que no en sabia res. He après que era un historiador lúcid i polèmic, especialista en els anys de la postguerra europea;  un jueu no sionista i crític amb l’estat d’Israel, un socialdemòcrata convençut que no estava d’acord amb la deriva liberal i mansa de la socialdemocràcia a Europa. Un esperit lliure, savi, heterodox, humanista, irònic, vital, lúcid i valent.

Gràcies, mestre!

I ara, alguns fragments per animar-vos a llegir-lo:

“Pateixo un trastorn neuromotor, en el meu cas una variant de l’esclerosi lateral amiotròfica (ALS): la malaltia de Lou Gehrig. Els trastorns neuromotors no són rars: Parkinson, esclerosi múltiple i tot un seguit de malalties d’ordre menor s’ajusten a l’etiqueta. Allò que distingeix l’ALS –la menys comuna d’aquesta família de malalties neuromusculars- és que no hi ha pèrdua de sensació (una benedicció a mitges) i, en segon lloc, que no hi ha dolor. En aquest sentit, en comparació amb gairebé qualsevol altra malaltia greu o letal, un queda lliure per contemplar a pler i sense gaires molèsties el progrés catastròfic del propi deteriorament “ 

“Potser la conseqüència mes descoratjadora de la meva malaltia –més depriment fins i tot que les manifestacions pràctiques de cada dia- és al consciència que mai no tornaré a pujar a un tren. Aquest coneixement em pesa com una manta de plom, i m’endinsa ben al fons en aquella sensació malenconiosa de la fi que desperta una veritable malaltia terminal: la comprensió que certes coses no passaran. Aquest absència pesa més que la pura pèrdua de plaer, la privació de la llibertat i més encara que negació de noves experiències”.

“sortir ben ensenyat és l’única cosa de l’escola que paga la pena recordar” 

“va ser l’assistenta qui va palesar una comprensió més subtil de les veritats nuclears de l’intercanvi humà. Sense saber-ho, els estudiants repetien com lloros una visió capitalista reduïda i empobrida: l’ideal d’unitats productives monadals que prioritzen el benefici privat, plenament indiferents a la comunitat o la convenció. L’assistenta no en sabia res. Pot ser que la seva migrada educació no anés gaire enllà, però el seu instint la duia a una comprensió certa del tracte social, de les regles no escrites que el mantenen i de l’ètica a priori interpersonal que els suporta.” 

“Vam esmerçar energies per discutir allò que al món no funcionava. Vam protestar contra les coses que no ens agradaven, i vam fer ben fet. Si més no als nostres propis ulls, érem una generació revolucionària. Llàstima que ens perdéssim la revolució.” 

 “La prosa escanyolida és senyal d’inseguretat intel·lectual: parlem i escrivim malament perquè no confiem en allò que pensem i no ens veiem amb cor d’asseverar-ho amb ambigüitats.” 

“Jo prefereixo veure les coses des del marge: allí on països, fidelitats, afinitats i arrels s’entretopen inconfortablement, on el cosmopolitisme no és tant una identitat com i una condició normal de vida.”

 “Ser danès o italià, americà o europeu no serà tan sols una identitat, serà un refús i un retret per a aquells a qui exclou. L’estat, lluny de desaparèixer, pot ser que sigui un punt de fer-se valdre com mai: els privilegis de la ciutadania o la protecció del dret de residència per als qui tenen papers son trumfos polítics amb què es jugarà fort.” 

 Fitxa del llibre a  l’Editorial la Magrana

Algunes ressenyes i més fragments:

 Tony Judt

L’Olive Kitteridge és una professora de matemàtiques, alta, de complexió ampla i forta, maneres una mica aspres, poc simpàtica i aparentment molt segura d’ella mateixa. L’Olive està casada amb el bon jan de l’Henry,  un farmacèutic sensible i ben educat i els dos tenen un fill, en Cristopher, que un bon dia decideix casar-se amb una metgessa sofisticada, molt diferent dels habitants de Crosby, el poblet costaner de Nova Anglaterra on viuen i on tots es coneixen. L’Olive és la protagonista, però no l’única, del llibre que porta el seu nom.

“Olive Kitteridge” és una obra estructurada en tretze capítols que podrien llegir-se de forma independent. Són trossets, instants, petites finestres, de la vida dels personatges de Crosby i els seus voltants. Però la lectura dels relats  tots junts i en l’ordre cronològic que estan disposats ens ofereix les claus i els matisos de trenta anys de la vida de l’Olive, la protagonista, il·luminats des de diversos angles. Aquesta estructura  tan americana, a cavall entre el conte i la novel·la −algun crític l’ha qualificat de “retaule novelesc” − és una bastida eficaç per explicar la història d’una vida i a l’hora la història coral de les moltes vides que amb ella s’interrelacionen, és a dir,  el complex eixam d’emocions, suggerides més que dites sovint pel correlat poètic del paisatge: traïcions, covardies, enveges, recances, frustracions, nostàlgies, soledats, enamoraments  i somnis inherents a la condició humana.

Us recomano “Olive Kitteridge”, un llibre que m’ha agradat molt.  Un llibre subtil, lúcid, ple de força, duresa i bellesa. Un llibre sobre una vida i sobre moltes vides, i també sobre la vida que hi ha sota les vides.

El llibre va obtenir el Premi Pulitzer de novel·la el 2009 i el Premi Llibreter 2010. La traducció d’Ester Tallada és magnífica, gràcies!

Us deixo uns quants fragments dels molts que he subratllat:

 “La sensació d’alleujament li va arribar just sota les costelles, amb un bressoleig com el de l’aigua del mar a la sorra quan la marea és baixa: quina placidesa tan reconfortant”.

 “De camí cap a la residència, un ruixim va anar amarant el cotxe i la carretera que se li obria al davant. El cel era tot gris i baix. Li va venir una amargor diferent de la d’altres vegades, una amargor que venia d’en Christopher, vet-ho aquí. Tot i això, tenia la impressió d’estar estenallada per un remordiment irreductible. Va notar una vergonya íntima que es feia grossa, ben bé com si l’haguessin enxampada cisant en una botiga, cosa que no havia fet mai. Era una vergonya que li fuetejava l’ànima igual com feia l’eixugaparabrises davant d’ella: dos grans braços llargs i negres en un flagell constant i implacable”

“Un any i mig després, mentre s’aferrava al volant i estirava el cos endavant per millorar el camp de visió del parabrisa en l’entrellum  del trenc d’alba, aquest pensament oprimia l’Olive amb tanta violencia que tenia la impressió de ser un paquet de café envasat al buit.”

I aquí us deixo més resenyes i comentaris:

Feliç lectura!

INDIGNANT és que el Parlament voti uns retalls socials  que afecten a la gent que ja està més afectada per la crisi.

INDIGNANT és que CIU hagi suprimit l’impost de successió i defensi restriccions dels serveis socials que toquen drets fonamentals com la salut, l’educació i la vivenda.

INDIGNANT és que els diaris, els editorials, al majoria d’articles d’opinió i els tertulians s’escandalitzin dels aldarulls al davant dels Parlament i no de la violència que s’exercia dintre, votant aquestes retallades. (Tan cecs estan tots? O es que estem entrant en una època de pensament únic?)

INDIGNANT és que TOTS  els polítics es defensin corporativament enlloc de fer autocrítica i assumir que alguna cosa no estan fent bé quan la gent no té por de sortir al carrer a protestar. (Avui n’he escoltat alguns que han moderat el discurs, me n’alegro. Però l’espectacle que van donar el dia 15 amb les seves crítiques als manifestants i alabances a Felip Puig donava la raó als qui diuen que tots són iguals).

INDIGNANT és que mentre es voten retallades i es difama o es ridiculitza el moviment del 15M, en Millet és al carrer.

INDIGNANT és la prepotència –i la incompetència, tot sigui dit- del conseller Felip Puig.

INDIGNANT que l’Artur Mas  faci declaracions solemnes justificant l’ús de la força contra aquells que protesten perquè no hi altra forma de fer sentir el seu malestar quan és el seu partit, el seu govern i els seus companys de poder (PP i Laporta) els que s’han passat –i molt- de la ratlla.

No ignoro les dificultats, les contradiccions, el poti-poti, les mancances, les possiblitats d’instrumentalització,  les imprecissions i els aspectes  molt discutibles del processos assemblearis que  aquests dies estem vivint.

Però tot i això,  tot i sabent-ho, prenc partit decidit per aquest moviment.

Veure exercir el poder d’una manera INDIGNA, veure els que manen comportar-se, manipular i governar INDIGNAMENT només fa créixer la meva INDIGNACIÓ que proclamo de d’aquest modest blog i que proclamaré on calgui.

Després del que va passar els dia 15 de juny, encara estic més i més INDIGNADA.

I deixo, per acabar,  una lista d’articles que són crítics amb l’actuació del Govern i ajuden a reflexionar des de punts de vista que no son els del poder:

• Manuel Castells (La Vanguardia): “Después de la acampada”
• Gerardo Pisarello i jaume Asens (El Público) “Democracia bloqueada”
• Jordi Gracia (El País): “Las razones de los toldos”
• Rosa María Artal: “¿Es admisible criticar y protestar ante los políticos?”
• Antoni Puigverd (La Vanguardia): “¿Un triste aperitivo?”
• Gustavo Duch: “Los Topos”
• Isaac Rosa (El Público): “Una democracia que aún da para envolverse en ella”
• Isaac Rosa (El Público): “Violencia en el Parlament (en el exterior)”
• Entrevista amb Marina Subirats (La Vanguardia): “Les formes del parlament también son violentas, aveces”

Front a la intoxicació mediàtica que els no creient hem de suportar aquests dies no me’n puc estar de reproduïr aquest post que ha escrit el professor de filosofia Jordi Beltran en el seu blog  Orelles de burro. És una carta a Ratzinger.

“A Ratzinger

Com a cap de l’Estat Vaticà:
En política interior: signeu i feu complir els convenis internacionals sobre drets humans dels quals no heu signat ni els més bàsics, especialment:

• El Pacte de drets civils i polítics i el de drets conòmics, socials i culturals (1966)
• La Convenció per a l’eliminació de totes les formes de discriminació envers les dones (1979)
• La Convenció sobre la protecció dels drets dels treballadors migrants i els seus familiars (1990)

En política exterior:

• Soliciteu l’ingrés del Vaticà com a membre de les Nacions Unides. Així equilibrareu els vostres drets i els vostres deures abandonant l’estatus merament consultiu de què injustament gaudiu en moltes agències del sistema de les NU on no hi teniu res a dir, com les dedicades al control de la població o a la medicina reproductiva.
• Doneu exemple de sensibilitat democràtica i renuncieu al tracte de favor a què obligueu l’Estat Espanyol respecte la vostra confessió en virtut d’un concordat negociat i signat amb unes autoritats predemocràtiques.

Com a cap religiós:
Atès que diuen que presumiu de saber filosofia,

• Apliqueu els ensenyaments de l’ètica, i doneu suport a l’ètica mundial que proposa Hans Kung. De passada rehabiliteu a tots els que la vostra Esglèsia ha fet patir per la llibertat de pensament i opinió: Galileu, Bruno, Spinoza i tants d’altres.
• Apliqueu els ensenyaments de la lògica i esmeneu les contradiccions del Catecisme en l’acceptació de la pena de mort (2267): contradiu el “no mataràs” i a més la justifica en paisos que tinguin sistemes penals on els delinqüents perillosos puguin escapar, que casualment es corresponen amb sistemes judicials deficients que no garanteixen judicis justos”.

link a aquest post en el blog d’on l’he copiat literalment

Gràcies, Jordi per dir-li tan clarament aquestes sàvies recomanacions.G

Links:

Diario Público, Wyoming: Y habitó entre nosotros

La vergonya que em fa que el Parlament català hagi “blindat” els correbous em  fa reprendre l’escriptura d’aquest blog tant de temps abandonat (entre altres coses perquè tinc la impressió que no tinc res a dir que sigui original, sempre trobo articles d’opinió que diuen el què penso sobre un tema molt millor que no ho faria jo)

Però aquest cop m’és igual  que ja estigui dit  (poc dit, per cert) i m’és igual si hi ha gent que ho ha dit millor que jo. Escric per desfogar-me.  I el que sento és que EM FA VERGONYA el Parlament que tinc. Ahir em va fer vergonya ser catalana.

Jo que estava tan contenta -ingénua de mi- i defensava aferrissadament la decisió que s’havia pres fa uns mesos d’abolir les curses de braus, davant dels meus amics d’altres llocs d’Espanya que acusaven els catalans d’identitaris, anti-espanyolistes i l’etcètera de sempre, per aquesta decisió, vist el que es va votar ahir m’hauré d’empassar les paraules.

Ja sé que el tema dels correbous es un tema “menor” enfront dels grans reptes que tenim plantejats. Per això la incoherència i l’oportunisme que han demostrat CIU i ERC i l’ambigüitat del PSC em semblen doblement significatius i doblement indignants. Només han estat coherents Ciutadans, PP i IniciativaVerds. Trs partits que no ténen massa possibilitat de gobernar i a qui només voten els fidels seguidors.

Què no faran CIU, ERCi PSC en altres qüestions molt més importants? M’esgarrifo. Pobres de nosaltres en mans d’aquesta penya que canvia d’opinió segons el vent i no dubta de fer-nos creure que  estan a favor d’uns drets en què no creuen. Tot per esgarrapar uns quants vots!

Ho repeteixo. Ahir em va fer vergonya tenir el Parlament que tenim. Em va fer vergonya ser catalana.

Les properes eleccions canviaran alguna cosa?

Blogs

Noticias taurinas

Articles

La tomadura de pelo

Olé por la coherencia

Maltrato es maltrato

El dilema del toro

Cornudos y apaleados

]]> http://matildemartinezsalles.wordpress.com/2010/09/24/no-als-toros-no-als-correbous/feed/ 0 matildemartinez correbous http://matildemartinezsalles.wordpress.com/2010/01/29/la-noche-del-jabali/ http://matildemartinezsalles.wordpress.com/2010/01/29/la-noche-del-jabali/#comments Fri, 29 Jan 2010 22:49:09 +0000 matildemartinez http://matildemartinezsalles.wordpress.com/?p=233 Continua llegint →]]>

Pintura de Agathe Aladin, pintora haitiana

Gràcies al blog “L’esquena del món” he decobert aquesta cançó composada fa vint anys per un cantant de protesta veneçolà, Alí Primera.
Una lúcida premonició, un avís poètic i punyent perquè no ens oblidem d’actuar.

Podeu escoltarla punxant aquí

LA NOCHE DEL JABALÍ

“Apaga la radio compañera

hay tantas cosas para conversar

No preguntes cuántas veces por segundo

mueve las ala el colibrí

pregunta por ejemplo

¿Qué estamos haciendo por Haití?

¿Qué dónde queda, dices?

En un lugar cercado por la noche

en el inmenso cobalto del Caribe

La noche en este caso

es la miseria, es el hambre

es la palabra presa

Es negar el camino a la inteligencia

es negar que el obrero es un poeta

¿Qué cuántos habitantes tiene?

los que le quedan

después de tanta masacre

¿Qué si luchan, además de sobrevivir qué si luchan?

Claro que sí, pequeño amor, claro que sí

Los patriotas haitianos

andan con luces y colores en las manos

y andan florecidos

como la tierra regada por lloviznas y por cantos

Pero han luchado solos, compañera, solos

Aunque andan florecidos

como andan los hombres cuando andan luchando

Han luchado solos compañera

hasta que nuestra conciencia dispare

en la lucha por liberar a Haití

hasta que el mundo se alce en una sola voz

luminosa, solidaria

Y entre todos hagamos la mañana

que acabe para siempre

con la noche del jabalí

Ahora, pongámonos en marcha

que la palabra sin los pasos

es una palabra muerta

Y el tiempo nos dice: AVANZA

Alma profunda en llamas, avanza

Construyamos entre todos la mañana

que acabe para siempre

con la noche del jabalí

con la noche del jabalí

No permitamos que el futuro

nos pregunte

¿Qué hicieron ustedes por Haití?

y respondamos bajando la cabeza

los hombres que cayeron

son el número exacto

de las veces que en un siglo

mueve las alas el colibrí”

Alí Primera

En el disco “Al Pueblo Lo Que Es De César”

1981 Cigarrón – Promus (Venezuela)

Préfète Duffaut, pintor naïf haitià

INTERMÓN-OXFAM

CREU ROJA

Altres comptes per fer donacions

De vegades compreu algún producte en alguna botiga de Comerç Just però penseu que no és suficient. Voldríeu col.aborar de forma habitual amb el Comerç Just i no sabeu com fer-ho. Aquí us deixo 10 idees perquè pogueu contribuir al Comerç Just, de forma modesta però sistemàtica, a la mesura de les vostres capacitats i disponibilitats.

1. No compreu productes de comerç manifestament injust. És a dir, productes que hagin estat denuncitas per la seva falta d’ètica (treball infantil, discriminacio d’brers i obreres, contaminació ambiental, etc.)

2. Localitzeu la botiga de ComerçJust que tingueu més a prop de casa vostra o de la vostra feina. Que no calgui fer una excursió, vaja,  per anar-hi a comprar.

3.Tasteu els productes de Comerç Just. Un cop tastats, us convenceran i ja no mirareu tant el preu.

4. Trieu un producte dels que consumiu habitualment (sucre, xocolata, arròs, té, etc.) i compreu-lo sempre de Comerç Just.

5. Compreu algún producte de Comerç Just que hagueu de fer un regal: amic invisible, tió, detalls a la feina, etc. I que el receptor sàpigue que és un producte de Comerç Just. És una forma de fer-ne propaganda i ressó.

6. Aporteu productes de Comerç Just si heu d’organitzar una festa social: aniversari, casament, despedides, etc.  I que els assistents sàpiguen  la procedència i puguin tastar i conéixer el producte. Això té un efecte propagandístic i difusor.

7. Feu-vos socis d’alguna associació de Comerç Just (la que tingueu més a prop de casa vostra, la del votre poble). Les quotes no són altes.

8. Si teniu temps, oferiu-vos com a voluntaris a la botiga o associació més propera. Podeu oferir una tarda o un matí a la setmana, generalment fan falta persones per a desptaxar i fer permanències a les botigues. També podeu oferir-vos com a voluntaris per alguns ocasions senyalades en les que fa falta gent: festes al carrer, campanyes de promoció, etc. Això només us implicaria un o dos dies a l’any i ajudarieu molt. Generalment fa falta gent!

9. Feu tastar els productes de Comerç Just als vostres amics i coneguts quan vagin a casa vostra.

10. Pressioneu les vostres autoritats municipals o les vostres autoritats laborals perquè comprin i ofereixin productes de Comerç Just allà on tinguin competència  (per exemple: el café, el té o el sucre de les cafeteries de la feina;  els productes dels lots de Nadal, etc.)

Són petits grans gestos que ajuden a canviar el món de la injustícia.

Principis del Comerç Just

Associació Comerç Just de Molins de Rei

Altres links

El Comercio justo en 6 pasos

Productos de Comercio Justo

¿Y  tú qué sabes del Comercio Justo?

Principios del Comercio Justo

Entrevista ¿Por qué el Comercio justo?

Repercusiones en los productores. Café de Oaxaca

Uma outra saída

Efectos del Comercio Justo sobre la comunidad